UN LUGAR DONDE QUEDARSE- COMENTARI

Un lugar donde quedarse, una pel·lícula que simplement amb el títol ens dona molt informació. Un títol que transmet soledat i desig de companyia: un lloc on rebre i donar afecte.

En poques paraules, la pel·lícula tracta sobre una parella que esperen un fill. Pensant en algú que els ha ajudi en la seva criança opten pels pares del pare del fill, ja que els de la mare ja s’han mort. El problema comença quan els que ells pensaven que serien els avis perfectes per al seu fill decideixen que es traslladen a viure molt lluny de la zona en la que estan ells.

A partir d’allí es senten sols, necessiten buscar família, algú que els ajudi, volen compania. Davant d’aquest obejctiu viatgen per diferents ciutats on tenen amics, coneguts, etc. Noves ciutats en les que tenen l’esperança de trobar el que busquen.  Aquests viatges els serviran per coneixer diferents tipus de familia, i, com a conseqüència, descobrir que no existeix una familia perfecta.

Voldria dividir aquesta entrada en tres parts: la manera com mostra el cicle de vida, els difetens tipus de familia que coneixen i, finalment, la retornada al lloc de partida.

Així doncs, m’ha agradat com mostra el cicle de vida d’una familia. Tot comença ascendent, són feliços i es senten bé. Més tarda, aquestes emocions decedeixen considerablement: la dona es veu lletja, gorda, està una mica deprimida, el pare no troba treball, etc. Però al final assoleixen la tranquilitat i la estabilitat buscada.

Es clar totes les families passen per aquest procés: comencen molt emocionats, es donen compte que formar una familia no és tan fàcil, i finalement, conviuen amb una situació determinada i s’estabilitzen. La part central d’aquest procés, personalment, la veig com un xoc: “res és com m’esperava”. Però, afortunadament, aprenem dels nostres errors i de la societat que ens envolta.

La parella protagonista inicia un llarg viatge per dues raons. Per una banda, per aprendre a formar una familia, la familia ideal. I, per l’altra banda, volen buscar, com hem comentat anteriorment, companyia, afecte, algú que els ajudi.

Així doncs, de cada familia aprenen alguna cosa. Com tots sabem les apariences enganyen: ells pensen que les families són perfectes, no és fins que no els coneixen més que se n’ha adonen que estaven equivocats i que totes tenen els seus errors.

De les primeres families amb les que es troben està la mare que vol que el seu fill ho sàpiga tot, que sigui inteligent, li ensenya les modals, educació amb la societat, etc. “Molt exagerada”, vaig pensar. No es pot anar així per la vida, obligant al nen a sabre-ho tot, presurrar el seu desenvolupament. Ja aprendrà. Paciència.

La següent familia és la que li dona massa llibertat als sus fills, no tenen límits. No hi ha secrets entre els fills i els pares. M’ha cridat l’atenció com en una escena, la filla d’aquesta familia surt al fons parlant amb uns desconeguts i que els pares no li deien res. A més, eren dos homes molt majors que ella. D’aquesta manera tampoc es pot anar per la vida. Massa llibertat i sense límits fa que el egocentrime estigui per el cel.

A continuació van a la casa d’una familia naturalista. Es tracta d’un ambient càlid, basant en les interaccions, l’afecció i el contacte corporal. Per a ells és tant important que el prioritzen davant qualsevol cosa, com per exemple en el moment que la mare li dona el pit al fill i no ho deixa de fer pel fet que algú li truqui pel telèfon.

Es tracta d’un familia basada en la confiança entre els seus membres. Un clar exemple és la cama familiar. Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció  és que els pares en el moment de sopar es seien de forma poc educada tenint en compte que tenen invitats. Tenien un peu al terra i l’altre sobre la cadira. Això també mostra la tranquilitat i la comoditat amb la que viuen.

La familia que se m’ha quedat més marcada és la que tenen diversos fills adoptats. La parella protagonista entra a la seva casa i veu una explosió de felicitat, molt de fills, molt de riure, molta alegria, etc. Però es clar, això és la visió exterior, és el que transmeten els pares a simple vista. La realitat és molt diferent: aquells pares han sofert molt d’avorts (un dels quals es evident en l’obra), tenen molt de fills però cap d’ells és de la seva pròpia sang. Una vegada més comprovem que la felicitat exterior no és més que pura trisesa en el interior. Això no vol dir que sempre sigui cert ja que com a exemple personal, sempre m’han dit que soc una persona feliç i la veritat que no s’equivoquen perque ho soc.

Després de tot el recorregut que fan per les diferents ciutats, els protagonistes es donen compte que res és com s’imaginaven. Les coses són molt més complicades del que s’esperaven. Es donen compte que vagin on vagin serà molt difícil trobar un lloc millor que el seu propi habitatge. Es tracta de la casa dels seus pares, una casa on s’ha criat. Allí oloren la seva infancia, el seu origen.

Això ens passa a tots. La nostra casa és el nostre lloc: en ell ens sentim escoltats, valorats. És l’únic lloc on ens sentim completament repossats. Per molts bons amics que tingues, les seves cases, encara que siguin molt familiars per a tu, mai et sentiran completament repossat que en la teva cada, ja que sigui com sigui no és la teva pròpia casa. És per això que a tots ens agradaria que els nostres fills creixin en el mateix lloc que ho hem fet nosaltres, perque pensam que podran estar bé igual que nosaltres. Pensam que es sentiran bé allí on s’han criat els seus pares. Però sempre hi ha excpecions. Em refereixo a un altre cas personal. El meu pare, per exemple, ha vingut aquí amb 20 anys, és a dir, bastant major. Doncs, malgrat això, ha estimat l’illa de tal manera que no es veu capaç de tornan a viure al nostre país. És veritat que sempre parla de forma orgullosa del seu poble, diu que “no hi ha millor que aquella terra”. Però ell sap que abandona la seva casa d’aquí que ell ha construit amb les seves pròpies mans i on ha criat els seus fills (entre els quals estic jo), li seria pràcticament impossible.

En conclusió, la visió que vull trasnmetre tant amb la película com amb l’exmple personal que he exposat, és que els pares busquen el millor lloc per als seus pares, on lloc on sàpiguen que podran estar bé. És per això que la parella de la película busca i busca i es dona compte que el lloc on s’han criat ells, és ideal per als seus fills. Segurament el meu pare també ha estat buscant un lloc que pugui ser ideal pel seu fill, i per lo vist l’ha trobat. Un altre aspecte que han après els protagonistes de la película és que no existeix un tipus de familia ideal. Una familia que es crea en base a les relacions entre pare-mare-fill. Tot depèn de les situacions de cada família, els caràcters, la personalitat i el temperament, etc. Són tants d’aspectes que mai podem trobar dues famílies idèntiques.

Això és tot! Us aconsello aquesta película, veureu en ella alguns tipus de familia i molts errors d’aquestes en els que no hem de caure. 

A continuació deixo el trailer.