Com tots sabem res es bo en excés. En aquest article (Retrato de dos modelos de família, de
Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida) ens presenta dos models de família que
sobrepassen els límits: un model ho fa en referència a la protecció i l’altra
model en quant a la llibertat. A continuació entendreu el que em refereixo.
Per una banda tenim el model HIPERPROTECTOR. Es tracta d’un model en el
que els pares tenen el desig de tenir el total control sobre els seus fills. La
seva única preocupació és satisfer les necessitats dels infants. Necessitats no
es refereix únicament a les bàsiques sinó que engloba tots els capricis dels
infants, com per exemple els videojocs o les joguines. Aquestes famílies pensen
que la millor manera d’educar als infants és apartant-los dels problemes, i per
això mateix, els hi solucionen tot, o almenys ho intenten.
Com a conseqüència el nen que deriva d’aquest model de família es un ser
dependent i poc autònom. Està acostumat a que la resta li facin tot, és poc
autònom. La falta de sancions propicia la desobediència. Penso que són nens que
es senten superiors i inferiors al mateix moment. Superiors pel fet de pensar
que el món està en les seves mans: “fans les coses per mi, som especial, jo no
faig res”. Això el converteix en un nen purament egoista. Per altra banda,
inferiors per pensar que no són capaços de fer res, depenen dels altres. Això
em fa pensar en els típics nens, que ja hem vist moltes vegades a les
pel·lícules, que depenen tant de la serventa fins el punt que no es poden
imaginar fent el que fa ella per ells. A més, en el moment que els hi sorgeix
un problema són incapaços d’afrontar-lo sinó està ella per fer-ho per ells.
El que més m’ha cridat l’atenció d’aquest tipus de família és que “los
pedres satisfacen constantmente los deseos del hijo sin recibir nada a cambio
y, con el tiempo, crean a una persona que solo sabe recibir” (Nardonne i
Bolmida, 2001). Això també em recorda molt a molts de casos de fills únics,
tenen tot el que volen però no saben deixar ni donar res en els altres.
Per altra banda tenim el model DEMOCRÀTICO-PERMISSIU. En aquest cas, els
pares veuen els seus fills com a amics. Entre tota la família, incloent el/s
fill/s es pacten tant les regles com les sancions. L’objectiu principal és la
pau familiar, i per això, s’intenta satisfer qualsevol petició de l’infant. A
més per tal de satisfer aquestes peticions, les regles varien de forma contínua
i constantment. Tot això fa que els infants, encara que no ho paregui, controlen
totes les decisions de casa. En general, és una família on falta autoritat i en
la que els límits quasi no existeixen.
Com a conseqüència, el nen no coneix una figura d’autoritat i això fa
que no la respecti en cap situació. Tant a dins de l’àmbit familiar com fora. A
més, vagi on vagi intenta ser el líder, vol manar en tot. Això passa per que el
to de paraula a casa sempre l’ha tingut ell. Tot això comença amb les rabietes
dels fills ja de ben petits.
D’aquesta família dir sobretot que el fet de pactar les regles i les
sancions conjuntament no em pareix gairebé. L’infant sempre decidirà en els
seus “beneficis”, però tots sabem que en molts de casos són massa petits per
decidir en molts aspectes. “Beneficis” entre cometes perquè els infants moltes
vegades pensen que alguna cosa els beneficia, sense saber que els pot
perjudicar o inclús posar en perill la seva vida. Per exemple, un nen que plora
perquè la seva mare no el deixa caminar pel carrer sol. Ell pensa que ella l’hi
està privant de la seva llibertat sense saber que l’únic aspecte que li
preocupa és que el nen no li passi res, assegurar-se de que estarà sa i
estalvi.
Aquests dos models només aconsegueixen uns fills que reben un gran xoc
quan topen amb la realitat. Veuen a casa són uns vertaders reis però a l’escola
i al carrer només són una persona més en una societat molt nombrosa. No només
això, sinó que són força dependents. Si els seus pares sempre els hi ha fet
tot, què passa a l’escola i el carrer? “Per què els altres no fan el mateix?”,
pensen ells. Es veuen en un món complicat, en el que no saben fer res per ells
mateixos, necessiten els demés, que en molts de casos no els ajudaran.
Per això mateix, no hem d’optar ni per un model de família ni per
l’altre sinó simplement crear un model de família adaptant els pares amb el/s
fill/s, fent que els infants siguin el més autònoms i competents possible.
També és important fer-los conscients que els pares amb les seves normes només
busquen el seu bé. A més seran unes normes que es prolongaran fins el punt que
sàpiguen els pares que els fills ja poden dependre d’ells mateixos (encara que
molts de casos sobrepassen els límits).
El gran error en el que cauen els pares és silenciar i controlar els
infants mitjançant els bens materials. És una pena que sigui de les
alternatives més comuns en la nostra societat. Sobretot quan els pares s’imiten
els uns als altres: “si et portes bé, et compraré el mateix videojoc que en
Pep”. Amb això impedim que els nens facis les coses pel seu propi compte, sinó
simplement per rebre alguna recompensa.
Els professionals per la seva part han de intentar donar propostes als
pares sense humiliar la manera en la que eduquen els seus fills. Respecte als
infants, han de fer-los entendre que la societat és molt diversa i que mai
poden dependre de ningú. Que en la seva casa tindrà els pares, que en la escola
tindrà els mestres i els companys i amics, però que en la societat en general
serà una persona més. Han d’entendre que la única manera en la que podem seguir
cap endavant i minimitzant els problemes és sent autònoms.
Això és tot. Acabo amb el següent video que mostra mitjançant escenes de películes i series diferents models de famlia, entre els quals es troben els dos anteriors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario