En
la següent entrada comentaré un vídeo (deixo l’enllaç per a qui el vulgui veure) que vam veure a classe. La
veritat que és molt interessant, han hagut aspectes que ja sabia i d’altres que
no. A continuació esmentaré els que m’han paregut més rellevants.
Del
vídeo, un dels aspectes que ja sabia, és que els somriures dels infants en un
principi són simplement reflexes. Em ve en la ment com la meva germana quan va
parir vigilava la seva filla per observar el seu primer somriure i em cridava
emocionada dient-me que l’havia vist somriure. Es tractava d’un reflexe, un
somriure involuntari.
És
veritat que els bebès tenen molts de reflexes, però després de poques setmanes
comencen a expressar-se mitjançant aquestes. Tal com diu el vídeo “les emocions
són el llenguatge de l’infant”. És graciós veure com una mare es queixa de que
el seu fill no para de plorar. Com vol que el fill li comuniqui que te gana,
que te son o que te mal de panxa si no és mitjançant el plor. És la única manera
que coneixen per manifestar les seves necessitats.
Altre
aspecte que ja sabia és la importància de la relació mare-fill en els primers
anys de la seva vida. Aquesta relació és essencial. Si un nen/a creix en un
ambient segur, amb relacions i vincles íntims i càlids, amb la mare o el pare
com a adult de referència, que l’ajuda, el cuida i el protegeix, serà en el
futur un nen que sap fer el mateix, que sap establir relacions estables amb
altres persones.
Per
el contrari, si un nen no té cap adult de referència, no sent que te vincles
prou forts es sentirà insegur. Aquesta inseguretat farà que el nen mai estigui
tranquil, que plori i cridi molt. Com a conseqüència, el nen farà el mateix de
major. Es relacionarà amb la única manera que ha après a relacionar-se, vincles
no gaire forts i inestables.
Però
això, afortunadament, es pot canviar. Tal com diu el vídeo, mitjançant
“estratègies externes i eines pròpies”, però no en tots els casos, tot depèn de
la situació i el caràcter de cada persona. Així doncs, nosaltres com a futures
docents hauríem d’intentar reduir al màxim els efectes negatius d’aquests tipus
de relacions. Així doncs, si tenim un nen amb vincles molt pobres amb la seva
família, el que podem fer és intentar que el nen estableixi vincles amb altres
companys, i sobretot amb nosaltres, les seves mestres: un altre adult de
referència. Hi ha casos en que els nens no esperen estímuls externs per buscar
el benestar, sinó simplement busquen les seves pròpies estratègies per afrontar
els seus problemes. Un exemple molt clar és el de la nena que per reduir la
seva por davant de l’aranya i en veure que el seu pare no l’ajuda, canta per
ella mateixa una cançó que l’ajuda a tranquil·litzar-se.
L’últim
punt dels aspecte que ja coneixia i que aquest vídeo me’ls ha reforçat és el
fet que els nens al voltant dels deu mesos comencen a, tal com diu el vídeo,
“buscar consell en les expressions dels seus progenitors”. És clar, ara em
venen al cap els meus nebots o els meus cosins que quan no estan segurs del que
volen fer, et miren. Si no fas res o afirmes amb el cap segueixen amb l’acció
que havien iniciat, però si fas mala cara o negues amb el cap, abandonen
l’acció o et pregunten perquè. A vegades, comencen a queixar-se o inclús a
plorar, cosa que es pot interpretar com a “per favor, deixa’m fer el que volia
fer”.
A
continuació començaré un altre apartat basat en els nous coneixements que m’ha
aportat aquest vídeo.
El
primer aspecte que m’ha impressionat ha set que cada nen naix amb un
temperament i caràcter propi. Sempre havia pensat que tot depenia de la
situació i les relacions de cada nen (que també és veritat). Però en pensar-ho
trobo que té sentit, sobretot quan penso que en la meva família. Som cinc
germans, ens han educats els nostres pares, de manera molt pareguda (per no dir
exactament igual), però som tots COMPLETAMENT DIFERENTS: ens relacionem de
manera diferent, pensem diferent, tenim diferents gustos, etc.
Tal
com he comentat anteriorment la societat i el grup cultural on vivim determinen
el nostre caràcter. Però sempre penso
que si un nen/a creix en un ambient que permet que la seva autoestima sigui
adequada i que es senti segur de si mateix, pot veure’s afectat per aquesta
societat, però la modificació del seu caràcter serà mínima.
Sempre
havia escoltat que segons la part del cervell que més uses utilitzes, la teva
intel·ligència és d’un manera determinada. Però no sabia que això també
determina la teva personalitat i manera de ser. En el vídeo mostra estudis que
afirmen que els infants que “tenen més activitat en el hemisferi dret del
cervell tenen una personalitat tranquil·la, mentre que els qui tenen major
activitat en el hemisferi esquerra tenen una personalitat molt més energètica”.
L’últim
aspecte a comentar respecte aquest tema és el somriure social
(deixo l’enllaç per si us interessa consultar la
pàgina web que he trobat). La veritat que no tenia molt clar el que es referia
i buscant per Internet he trobat un pàgina que m’ho ha deixat clar. Val. El
somriure social és quan els nens riuen amb expressions o veus agradables. Però
el que m’ha cridat l’atenció és que, “al principio sonreirá a todos los que le hagan una sonrisa, como una
respuesta de cortesía, pero poco a poco se convertirá en una sonrisa selectiva”
(Lola Rovati, 2009). M’ha sorprès ja que pensava que era el contrari. És a dir,
al principi només somriuen amb els qui coneixen però més tard en veure que la
societat és molt més extensa i que no hi és només la família, es riuen amb
tots, sense seleccionar (segons les expressions, és clar). Pot ser perquè a la
meva neboda li està passant tot el contrari: al principi només reia amb qui
coneix però ara amb tothom.
Per altra banda, hi ha un aspecte que
m’ha aportat nous coneixements però, al mateix temps molts de dubtes. Per la
qual cosa, penso que pot derivar a un llarg debat. Es tracta que els nenes,
quan comencen associar les expressions facials amb la veu, són capaços de
“associar expressions facials amb la veu de dones desconegudes abans que la del
seu propi pare”. La justificació del vídeo és que les donen expressen molt
millor les emocions, cosa que és certa. Però el que no m’he encaixa és que com
poden associar cares de dones desconegudes abans que la del propi pare, que el
veu dia a dia. No sabria què dir d’aquest tema. No estic ni en contra ni a
favor, estic estranyada. Penso que en anys posteriors intentaré aprofundir en
aquest tema perquè em pareix molt interessant i em desperta moltes curiositats.
L’últim punt que voldria comentar és
respecte les emocions morals. Aquest és un altre tema del qual tampoc tenia
molta idea. Quan els vídeo les menciona no sabia a que es referia exactament
fins que no va posar exemples. “Lawrence Shapiro (en l’enllaç la pàgina
consultada) planteja que les emociones morals són aquelles manifestacions que
planteja el ser humà que dona mostres de preocupació por els demes, de tal
manera que respecten les normes socials imposades en la comunitat en la que
habiten” (Costa Andrea, 2009).
Dit en altres
paraules, el nen comença a tenir consciència d’ell mateix. Coneix la seva
persona. S’avergonyeix dels seus errors, s’enorgulleix dels seus bons actes,
necessita major intimitat, etc. Les emocions morals són essencials en la nostra vida. Ens
ajuden saber viure en societat, a comprendre’l els altres i, sobretot, a perdre
i superar el fort egocentrisme que caracteritza els més petits.
Com a opinió personal penso que els nens
veuen a la societat en general: es felicita a qui guanya i fa les coses bé i es
reprimeix a qui s’equivoca. A partir d’aquesta concepció ells tenen vergonya en
les situacions que la societat considera com a “errònies” i s’enorgulleixen de
les “bones”.
En conclusió, voldria dir que el vídeo
m’ha cridat l’atenció en el sentit que em sorprenia per alguns resultats de les
investigacions que s’han fet. Per descomptat l’estudi que més m’ha sorprès ha
estat el de que els infants relaciones la veu amb les expressions facials de
dones desconegudes abans que la dels propis pares. Anteriorment vaig comentar
que m’ha agradaria saber més del tema.
Per acabar, dir que les emocions són tan
importants com són el menjar i el beure. En entrades anteriors (segurament
d’altres assignatures), he parlat de la competència emocional. La veritat que
no sé si existeix aquest terme, segur que si. Em va vindre al cap després d’escoltar
tantes vegades a classe que hem de crear alumnes competents. Però on deixem les
emocions? Una fórmula de matemàtiques es pot aprendre als 7 anys o als 50 anys.
En canvi, saber escoltar els altres i tu mateix, saber afrontar les situacions
que et sorgeixin en el dia a dia, superar els moments difícils, etc. On deixem
tot això? És la estabilitat de les emocions la que ens permet viure de forma
harmònica. Deixem per una vegada els aspectes exteriors de les persones i
centrem-nos més en els interiors. Una persona que sempre riu no vol dir que no
te problemes, sinó simplement que ha après a afrontar tots els problemes amb
els que s’enfronta, cosa que hauríem d’aprendre tots.
A continuació mostro un vídeo que es paregut a l'anterior i que m'ha cridat l'atenció perque relaciona les expressions exactes facials dels fills amb les mares. Fins una altra!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
