La inclusió. Un concepte del que es parla molt. Un
concepte que pensem que el duem a la pràctica però que en molts de casos estam
molt equivocats. En aquesta entrada vull parlar de la inclusió en
general. De com la interpretem en el nostre dia a dia.
Per començar, hem de tenir clar la diferència
entre inclusió i integració. En el següent quadre podeu observar les principals
diferències pel que fa a les escoles:
Moltes persones, professionals, mestres, etc. es
consideren inclusius pel fet d’acceptar les diferències culturals, econòmiques
o socials dels seus alumnes. Altres es consideren inclusius per respectar les
diferents característiques dels alumnes, les seves dificultats o els alumnes
amb NEE. Si ens fixem tots són aspectes que es poden
detectar a simple vista, aspectes exteriors. Què passa amb els interiors? Els
nostres sentiments, les nostres preocupacions? A cas són menys importants? Tots sabem que tot el que fem està condicionat pel
nostre estat d’ànim, pels nostres pensaments, per les nostres creences i
opinions. Són aspectes clau en la nostra vida que a l’escola no els hi donam la
mínima importància.
Pensem ara en casos reals. Som mestres i tenim vint
alumnes dels quals tres tenen les següents característiques:
Un d’ells amb Síndrome de Down a classe. Ens
considerem inclusius. Ens adaptem a les seves necessitats i fem que la resta de
companys també ho facin. L’alumne presta atenció i participa a classe. Li fem
proves que s’adapten al seu nivell i ens assegurem que ningú dels seus companys
el falti el respecte.
Un altre dels alumnes que tenim a classe és de
Tunísia. En aquest cas li fem les mateixes proves que la resta dels companys. A
vegades fem activitats relacionades amb la cultura de l’alumne per que es senti
reconegut i identificat.
El tercer alumne és d’aquí, d’Eivissa. Un nen que
sempre està callat. No es relaciona molt amb els seus companys, així que de
tant en tant li fem pregunten per promoure la seva participació.
Això es suficient per aconseguir un bon
desenvolupament de tots aquests alumnes? Els hi hem preguntat com es sentit?
Hem intentat esbrinar si estan a gust a la classe o en la seva vida quotidiana?
Els fem segurs d’ells mateixos, autònoms? La resposta és que NO! Què passa amb aquests alumnes fora de l’aula? Es
saben relacionar amb la gent? Tenen amics? Quin és el seu grau de confiança i
seguretat? Quines preocupacions tenen? Necessiten que algú els animi? Què els
hi doni una mà per seguir endavant?
En el cas dels alumnes anteriors, ens hem
preocupat per veure si el nen amb Síndrome de Down aprèn com la resta dels nens,
i si juga, es relaciona amb els seus companys tant a dins com a fora de classe?
I el nen estranger, li hem preguntat si es sent exclòs o no? I a l’últim alumne
hem intenta esbrinar les causes del seu estat d’ànim, perquè no participa?
Perquè sempre pareix que està trist? Té problemes familiars o personals?
Encara que en aquesta entrada m’he centrat una
mica en les emocions, la inclusió abasta molt més. En l’enllaç anterior (del quadre)podreu
torbar més informació.
Per altra banda, vull assenyalar que sempre que
parlem de la inclusió pareix que tots ens considerem inclusius. I si tots som
inclusius, què és el que falla? On estan els que no ho són?
Naixem en una societat que està adaptada a
nosaltres. Pensem que així ha de ser, que no pot ser d’una altra manera. Se’n
oblida que han set els humans els que l’han adaptat. Perquè ens resulta normal
veure escales per totes bandes sense tenir en compte que les persones en cadira
de rodes no hi poden pujar? Es tracta de conscienciar-nos que tots som
diversos, que no només compten les diferencies exteriors sinó també les
interiors.
La qüestió és que sempre es la culpa dels altres i
mai és la nostra. Pareix que nosaltres ho fem tot perfecte i això no és
veritat. Sempre és pot millor el que fem.
DIT ACUSADOR: "LA CULPA SEMPRE ÉS DELS DEMÉS"
Pensem en com vivim. Som inclusius? Què fem per a
que les persones del nostre entorn mai es sentit excloses? Acceptem les
diferències de les altres persones i intentem relacionar-nos i aprendre
d’elles? O simplement les acceptem i les deixem a banda? Considerant que
nosaltres som els “normals”.
En conclusió, el que vull qüestionar és si de
veritat som inclusius tal com pensem? Per què hi ha tanta gent exclosa de la
societat: persones amb algun tipus de discapacitat, cultures diferents,
persones amb problemes emocionals, etc. Tot això ens recorda a una única
qüestió: qui no sigui igual que nosaltres, no és dels nostres. Qui no segueixi
el ritme i els mateixos passos que la societat es queda darrere. Quedar-se
darrere significa retardar-se, no arribar a on estam nosaltres. Estarà tot això
relacionat amb sentiments de superioritat?
En definitiva cal observar-nos a nosaltres
mateixos, a saber acceptar, tractar i aprendre tot el que tinguem davant, per
molt mínim que sigui la qüestió o la diferència. Serà l’única solució per poder
viure de forma harmònica: si volem aconseguir que ens respectin, que estiguem
reconeguts i escoltats, també hem de fer-ho nosaltres amb la resta de gent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario