Arribam ja a l’última entrada d’aquesta materia: Psicologia
de l’Educació. S’acaba un semestre que pareix que a començar fa una setmana:
com sempre el temps vola.
Així doncs en aquesta entrada vull comentar sobre les
interaccions entre el mestre amb els alumnes, amb les famílies, les
interaccions entre els alumnes, el rol del mestre, entre d’altres aspectes.
Per començar, cal dir que els mestres en general han de percebre
els seus propis alumnes com a iguals però al mateix temps diferents. És a
dir, tots són diferents, però el mestre els ha de respectar, valorar i reconèixer
a tots per igual. Tot això implica no etiquetar, no tenir prejudicis sobre els
infants, no tenir favoritismes, etc. Aquest és un aspecte molt complicat per controlar ja que en la gran majoria de casos (no només en l’àmbit de la educació)
ens deixem endur per la bellesa i la estètica EXTERIOR (ja he remarcat aquest
aspecte varies vegades en entrades anteriors). Es tracta, doncs, d’una sèrie d’aspectes
que fan que rebutgem a un grup, que tinguem afecte per un altre i ignorar uns altres. AIXÒ NO HA DE PASSAR! Imaginem-nos en una classe en la que en fila
entren tots els alumnes; la professora es troba a la entrada i saluda un per
un, però la seva expressió canvia segons l’alumne. Em pareix molt cruel que
alguns nens no puguin rebre el mateix somriure cada matí i així començar les
classes amb ànims i motivació.
Tot això que hem comentat influeix en el rendiment de l’alumne.
Per això el mestre ha de confiar en els seus alumnes, animar-los, tenir d’ells
altes expectatives, ajudar-los a corregir els seus errors, aprendre dels seus
companys, i sobretot, fer-los conscients de la utilitat de l’aprenentatge: serà
un benefici bàsicament per a ells no per als mestres.
Per altra banda, en aquest procés continu d’ensenyament-aprenentatge hem d’involucrar les famílies: el primer context educatiu dels infants. Aquesta connexió ha d’englobar tota la comunitat educativa, ja que els nens no són una espècie de màquina que estant amb la família deixen d’aprendre com en l’escola i viceversa. Tots aquests àmbits han d’aconseguir transmetre confiança, reconeixement, participació, valors (en les entrades anterior ja he comentat la importància que tenen els valors i la seva transmissió a través del modelatge tant per part de les famílies com dels mestres) i, sobretot seguretat. Sempre ens queixem de la violència d’alguns petits (encara que és més comú a l’adolescència), però mai ens hem parat ha pensar del seu origen. Sempre ho dic i mai em casaré de dir-ho: la por sorgeix de la inseguretat i tots dos són aspectes que provoquen en nosaltres ansietat, angoixa i, en molts de casos, egoisme: “primer penso en els meus problemes, que ja en tinc suficients, i després ja pensarà en els altres”.
Així doncs es tracta d’un cercle connectat en el que les
famílies i l’escola s’agafen de les mans: s’intenta ficar en comú tot el que sap el nen, incloent millores i estratègies d’intervenció en els casos adients.
És per això que són aconsellables les reunions o les entrevistes amb els pares,
totes dues ens transmetran una gran varietat d’informació. Per una banda,
conèixer el desenvolupament de l’alumne no només a classe sinó també en l’àmbit
familiar segons el que ens comuniquen les famílies. Per l’altre banda, també
podem esbrinar el tipus d’estructura familiar que tenim al davant gràcies als
comentaris i expressions de les famílies. El que em d’aconseguir, a més, és
crear un sentiment de pertinença per part de les famílies, un sentiment que els
hi crearà confiança i seguretat cap a l’escola: primordials per un bona relació
entre tots dos.
Per altra banda, les polítiques i les lleis han de generar-se en base d’un diàleg entre els mestres, les families, els alumnes i la comunitat educativa en general. Com pot ser que dues escoles tinguin les mateixes lleis estant en àmbits tant diferents, amb pensaments i valors diferents? A més, crear les pròpies lleis et fa més proper a elles com també et fa sentir una gran responsabilitat per complir-les ja que les has pactat amb persones molt properes a tu.
Així doncs, el mestre ha de ser un model pels seus alumnes:
una persona que te gust per aprendre, competent, democràtic, empàtic... que
transmeti una sèrie de coneixements però tenint sempre en compte les emocions i els
sentiments de cada alumne, aprofitant les situacions complicades i amb dificultats personals d’alguns
alumnes per generar el sentiment d’empatia i solidaritat entre els infants. El
que feim nosaltres normalment en aquestos casos és rebutjar la situació pensant que serà incòmode
per alguns alumnes haver d’explicar alguns esdeveniments personals. Però com ho
sabem? Els hi hem preguntat? En definitiva, segueixo pensant que ens formen competents
a nivell de continguts però ningú ens ensenya com ser competents amb nosaltres
mateixos, saber enfrontar-nos amb els nostres problemes i trobar les solucions
més adients: competente a nivell emocional.
En general ha de ser un mestre inclusiu que tingui en
compte la diversitat a la seva classe i les atengui, que es preocupi per l’aprenentatge
dels seus alumnes mitjançant revisions del que realitzen dia a dia i també de
les tasques que es fan a casa. D’aquesta manera l’alumne sabrà que tindrà al
seu abast el professor per qualsevol dubte o dificultat en les tasques. Per què
demanem als alumnes que realitzen moltes tasques a casa si després no dona
temps a corregir-los? Seguim optant per la quantitat i oblidant la qualitat...
No seria millor fer (encara que sigui només un) exercici a classe i que ens
assegurem de que a tots els hi queda clar?
El problema amb el que s’enfronten els mestres és que no
saben qui és el seu rol exactament? Qui ho sap, les famílies? No! tampoc ho
saben! Ningú ho sap! No està clar. Algunes
famílies es queixen perquè els professors s’impliquen massa en les seves vides
personals, altres, en contra, es queixen perquè els mestres dels seus fills no
s’impliquen gaire. Aleshores, els mestres que han de fer? Es tracta d’una
pregunta oberta.
Jo penso que els mestres han de fer el que poden: ensenyar i també educar. Però sempre amb l’ajuda de les famílies i tenint sempre en ment que la família té un paper educatiu amb més pes que el nostre, ja que ens alguns casos, la família transmet models educatius acompanyats d'aspectes genètics.
Per acabar, m’ha agradaria assenyalar que hauríem de
potenciar les relacions entre els infants. Que aprenguin els uns dels altres. Quin
sentit tenia en les escoles tradicionals que els nens es seguessin tots mirant
cap endavant sense mirar-se: quant de temps i quants aprenentatges
desaprofitats!
Si deixem que treballin junts, que aprenguin els dels
altres ens donarem compte que ens facilitaran la nostra labor en molts de
casos. És més fàcil explicar la solidaritat als alumnes amb situacions viscudes
entre ells que en un llibre en el que només poden llegir la definició. Entre ells
doncs, amb la nostra adequada intervenció, desenvoluparan habilitats socials,
respecte pels altres, per les seves característiques, per les seves
diferències, etc.
Així que cal potenciar aquest tipus d’aprenentatge entre
iguals, ja que per a ells és més fàcil comprendre un nen de la seva edat que a
nosaltres, ja que ells ens explicar-se les coses ho fan de manera simple ja que
però nosaltres sempre ho feim més complex i per això ens costa més. Un nen li
pot dir al seu company que no s’ha de pegar perquè fa mal i l’altre ja ho entén.
Nosaltres com que tenim major coneixement ens costa més explicar el perquè no s’ha
de pegar, ja que intentem introduir altres conceptes com són l’empatia o
fer-los conscients de les conseqüències negatives que pot originar. No vull dir
que una sigui millor o pitjor que l’altre, tot el contrari, totes dues són
adequades, però penso (personalment) que els infants s’entenen entre ells molts
més del que nosaltres els hi intentem mostrar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario