Com aprenem? Que influeix en el que aprenem?
Perquè una determinada informació se’n queda guardada en la memòria i l’altre
per la seva part se’ns oblida en un tancar i obrir d’ulls. Tot això ho
intentaré contestar en la següent entrada. En termes generals parlaré dels
processos cognitius (atenció, memòria i intel·ligència) i els
afectius(personalitat i motivació) que es veuen implicats.
Per començar m’agradaria parlar de l’atenció. Un
procés que ens acompanya dia a dia, hora a hora, minut a minut i segon a segon.
Sempre estem atents, poc o molt, però
sempre ho estem.
En general podem distingir dos tipus d’atenció: la
sostinguda i la espontània.
La primera es tracta d’una atenció que es manté per
algun interès. L’altre per la seva part, es centra en un estímul determinat, és
un tipus d’atenció que es pot desconnectar en qualsevol moment.
Així doncs, imaginem-nos que ens intentem
comunicar amb un nen de dos anys i no ens fa cas perquè està jugant. En el
moment que ens cau de la mà alguna cosa que fa soroll, el nen es gira ens mira,
analitza el que ha passat i torna al seu joc. Aquell instant és el que
s’anomena atenció espontània ja que només ha sorgit en aquell moment.
Si en cas contrari el nen en intentar
comunicar-nos amb ell ens fa cas, ens escolta i ens contesta i mostra senyals
d’interès, en aquell cas es podria considerar atenció sostinguda.
Hi ha una gran varietat d’aspectes que influeixen
en l’atenció. Destaquen la motivació, l’interès, la personalitat, la durada de l’atenció que
implica qualsevol esdeveniment o simplement el rol del mestre o la monotonia de
les classes.
És típic escoltar que un determinat professor es
queixa de la falta d’atenció dels seus alumnes. Com sempre la culpa no és seva,
sinó dels seus alumes. Imaginem-nos la situació: el professor sempre parla amb
el mateix to de veu, sempre les mateixes postures, fa que participen els que
ell considera que estan atents. Els alumnes per la seva part ja abans d’anar a
classe saben que toca: ells a seure i callar, i el professor a fer les seves
classes magistrals. Donava igual el que anava a explicar, ja des d’un principi
era avorrit.
Tot això em recorda a les classes de filosofia de
fa pocs anys rere. No importava que anava explicar, jo no m’he adonava de res.
Sabia que el professor entraria, miraria per la finestra mentre nosaltres ens
preparaven i trèiem el material necessari i explicaria la sessió d’aquell dia
sense cap tipus d’emoció. Amb una tranquil·litat i monotonia que et donava
ganes de estar al llit, tapar-te amb una manta i dormir.
Tots dos casos ens transmeten una falta d’atenció
per part dels alumnes. Com estaríem motivats o interessats per la classe si ja
sabíem que tocava fer abans de començar-la? El que manté l’interès i la
motivació per aprendre és la curiositat de saber i conèixer el que desconeixem,
cosa que no es dona en els dos casos anteriors.
Passem ara al següent procés cognitiu: la memòria.
Tot comença per la memòria sensorial, passa a la memòria a curt termini i
després a la de llarg termini.
Dic que tot comença per la memòria sensorial
perquè tot el que tenim guardat en la memòria l’hem captat primer per els
sentits: me’n recordo de la conversa perquè estava escoltant, me’n recordo de
l’accident per que el vaig veure de lluny, no tornaré a confiar en ella perquè
me’n recordo de com em vaig sentir...
En els aprenentatges també passa el mateix. Tot
comença pels sentits. En un primer moment passa a la memòria de curt termini,
amb una capacitat prou limitada. Si volem que el que hem après passi a la
memòria de llarg termini haurem de consolidar bé els nostres coneixements.
Així doncs, mentre no entenguem bé el que estem
llegint o el que estem estudiant ho tindrem a la memòria de curt termini fins a
fer l’examen o qualsevol altre cosa similar (això també recorda a la
memorització, dipositem una gran quantitat d’informació només per fer l’examen,
just després de fer-lo se’ns oblida tot).
Respecte a la memòria a llarg termini només es
troba la informació que hem captat i entès bé. En aquest cas m’agradaria
destacar la memòria semàntica i la episòdica.
En el primer cas, es tracta de tota la informació
que està relacionada amb aprenentatges que mantenim durant tota la nostra vida.
En el meu cas, per exemple, seria les meves creences o els valors que he anant
adquirint durant la meva vida.
Respecte a la memòria episòdica, és la que ens
falla. Necessitem estratègies per recuperar la informació que tenim
emmagatzemada. Es tracta de les estratègies mnemotècniques i són varies. En
l’enllaç podreu trobar algunes d’elles.
Quan de nosaltres ens passa que intentem
recordar-nos d’alguna cosa i hem de concentrar-nos, pensar en la situació i el
moment? A mi bàsicament sempre! En molts de casos m’han d’ajudar a
recordar-me’n d’aspectes i si no penso en el moment que ha passat tot el que
vull recordar, no ho aconsegueixo.
Després d’estudiar sobre les estratègiesmnemotècniques me’n vaig recordar d’un professor que sempre ens deia “quan vos
trobeu davant un nom estrany, que no coneixeu i que us pareix impossible
recordar, busqueu una paraula que es paregui i relacioneu-los, veureu que no us
fallarà”. La veritat que des d’aquell dia sempre l’aplico en la vida quotidiana
i no m’ha fallat. Ara que he après un mica més sobre aquestes estratègies, se
que es tractava de la estratègies semàntic-visual.
Arribem ara a l’últim procés cognitiu a tractar:
la intel·ligència. Durant la història ser intel·ligent semblava ser sinònim de
ser un bon matemàtic o un bon científic. Ara, afortunadament, les coses han
canviat gràcies a Howard Gardner que va plantejar les intel·ligènciesmúltiples. És a dir, que hi ha una multitud d’intel·ligències. Ell en destaca
9, però obviant que n’hi ha moltíssimes més. En l’enllaç podreu informar-vos
una mica més. Totes elles depenen de las interessos de les persones, dels seus gustos, de la seva personalitat, de la seva experiència en la vida, de l'àmbit en el que han viscut, etc.
Sí! Estic d’acord! Hi ha moltes intel·ligències.
En el meu cas, admiro les persones que tenen
paciència, que saben pensar-se les coses bé, que són empàtics, solidaris, que
saben escoltar i aconsellar els altres. Persones amb qui et sent bé i que
lluiten per mantenir la confiança que els hi tens. I sobretot, persones que
donen sentit a les coses, a tot el que els hi envolta i eviten les
incoherències. Per a mi són aquestes les persones més intel·ligents en el món.
Per altra banda, en el procés d'ensenyament aprenentatge hem d’assegurar-nos que els nens siguin conscients del seu propi aprenentatge, que siguin capaços de reflexionar sobre aquest, donant-li sentit i utilitat: es tracta de tenir en compte el seu propi procès de metacognició. En Flavell proposa tres tipus de metacognició: personal, de la tasca i la de les estrategies. Així doncs, és important que els nens en siguin conscients de totes tres. Per tant, és important saber multiplicar, però també ho és conèixer el seu significat, per a què serveixen, si les hem adquirit bé i si coneixem les nostres propies estratègies per fer-ho bé i millor.
Per acabar ja aquesta entrada, voldria remarcar la importància i la influència de les emocions i la personalitat en les persones per aprendre. Com pretenem que infants amb TDH estiguin tot el dia asseguts escoltant-nos? Com pretenem que nens actius que els hi agrada experimentar ens escoltin durant llargues hores en una classe? Com volem mantindre l'atenció dels tots els nostres alumnes si cada un té una personalitat diferent? Com pretenem que nens amb falta d’afecte per part dels seus familiars puguin aprendre amb harmonia? Com pretenem que els infants amb pares recent divorciats vingui a classe com si res? Com? Com?...
Pareix que hem construït una barrera invisible entre l’escola i la vida personal: no s’admeten connexions entre si. Es tracta d’una barrera que no existeix, que mai ha existit i que no existirà. A cas passar per una porta de l’escola fa que ens oblidem de tot el que estem vivint, de les nostres alegries i penes. NO!! per això hem de connectar més el que és l’aprenentatge amb el que són les nostres emocions. Aprendre no és només saber com es reprodueixen les abelles, sinó també ho és ser empàtic o saber escoltar a les altres persones. És difícil, però hem de saber escoltar-los i, al mateix temps, adaptar-nos a tots els nens: segons la seva manera de ser, la seva vida viscuda, etc. Hem de confiar en ells, tenir grans expectatives sobre ells, i fer-los competents, tant en l'aprenentatge com en la manera d'enfrentar-se amb la societat. Això implica fer-los també competents a nivell emocional: saber enfrentar-se als seus problemes i també als dels demés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario