FACTORS INTERPERSONALS DEL PROCÉS D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE

Arribam ja a l’última entrada d’aquesta materia: Psicologia de l’Educació. S’acaba un semestre que pareix que a començar fa una setmana: com sempre el temps vola.

Així doncs en aquesta entrada vull comentar sobre les interaccions entre el mestre amb els alumnes, amb les famílies, les interaccions entre els alumnes, el rol del mestre, entre d’altres aspectes.

Per començar, cal dir que els mestres en general han de percebre els seus propis alumnes com a iguals però al mateix temps diferents. És a dir, tots són diferents, però el mestre els ha de respectar, valorar i reconèixer a tots per igual. Tot això implica no etiquetar, no tenir prejudicis sobre els infants, no tenir favoritismes, etc. Aquest és un aspecte molt complicat per controlar ja que en la gran majoria de casos (no només en l’àmbit de la educació) ens deixem endur per la bellesa i la estètica EXTERIOR (ja he remarcat aquest aspecte varies vegades en entrades anteriors). Es tracta, doncs, d’una sèrie d’aspectes que fan que rebutgem a un grup, que tinguem afecte per un altre i ignorar uns altres. AIXÒ NO HA DE PASSAR! Imaginem-nos en una classe en la que en fila entren tots els alumnes; la professora es troba a la entrada i saluda un per un, però la seva expressió canvia segons l’alumne. Em pareix molt cruel que alguns nens no puguin rebre el mateix somriure cada matí i així començar les classes amb ànims i motivació.  

http://www.flickr.com/photos/anieluthien/5419808591/

Tot això que hem comentat influeix en el rendiment de l’alumne. Per això el mestre ha de confiar en els seus alumnes, animar-los, tenir d’ells altes expectatives, ajudar-los a corregir els seus errors, aprendre dels seus companys, i sobretot, fer-los conscients de la utilitat de l’aprenentatge: serà un benefici bàsicament per a ells no per als mestres.

  Per altra banda, en aquest procés continu d’ensenyament-aprenentatge hem d’involucrar les famílies: el primer context educatiu dels infants. Aquesta connexió ha d’englobar tota la comunitat educativa, ja que els nens no són una espècie de màquina que estant amb la família deixen d’aprendre com en l’escola i viceversa. Tots aquests àmbits han d’aconseguir transmetre confiança, reconeixement, participació, valors (en les entrades anterior ja he comentat la importància que tenen els valors i la seva transmissió a través del modelatge tant per part de les famílies com dels mestres) i, sobretot seguretat. Sempre ens queixem de la violència d’alguns petits (encara que és més comú a l’adolescència), però mai ens hem parat ha pensar del seu origen. Sempre ho dic i mai em casaré de dir-ho: la por sorgeix de la inseguretat i tots dos són aspectes que provoquen en nosaltres ansietat, angoixa i, en molts de casos, egoisme: “primer penso en els meus problemes, que ja en tinc suficients, i després ja pensarà en els altres”.

Així doncs es tracta d’un cercle connectat en el que les famílies i l’escola s’agafen de les mans: s’intenta ficar en comú tot el que sap el nen, incloent millores i estratègies d’intervenció en els casos adients. És per això que són aconsellables les reunions o les entrevistes amb els pares, totes dues ens transmetran una gran varietat d’informació. Per una banda, conèixer el desenvolupament de l’alumne no només a classe sinó també en l’àmbit familiar segons el que ens comuniquen les famílies. Per l’altre banda, també podem esbrinar el tipus d’estructura familiar que tenim al davant gràcies als comentaris i expressions de les famílies. El que em d’aconseguir, a més, és crear un sentiment de pertinença per part de les famílies, un sentiment que els hi crearà confiança i seguretat cap a l’escola: primordials per un bona relació entre tots dos.

   

  Per altra banda, les polítiques i les lleis han de generar-se en base d’un diàleg entre els mestres, les families, els alumnes i la comunitat educativa en general. Com pot ser que dues escoles tinguin les mateixes lleis estant en àmbits tant diferents, amb pensaments i valors diferents? A més, crear les pròpies lleis et fa més proper a elles com també et fa sentir una gran responsabilitat per complir-les ja que les has pactat amb persones molt properes a tu.

Així doncs, el mestre ha de ser un model pels seus alumnes: una persona que te gust per aprendre, competent, democràtic, empàtic... que transmeti una sèrie de coneixements però tenint sempre en compte les emocions i els sentiments de cada alumne, aprofitant les situacions complicades i amb dificultats personals d’alguns alumnes per generar el sentiment d’empatia i solidaritat entre els infants. El que feim nosaltres normalment en aquestos casos és rebutjar la situació pensant que serà incòmode per alguns alumnes haver d’explicar alguns esdeveniments personals. Però com ho sabem? Els hi hem preguntat? En definitiva, segueixo pensant que ens formen competents a nivell de continguts però ningú ens ensenya com ser competents amb nosaltres mateixos, saber enfrontar-nos amb els nostres problemes i trobar les solucions més adients: competente a nivell emocional. 

En general ha de ser un mestre inclusiu que tingui en compte la diversitat a la seva classe i les atengui, que es preocupi per l’aprenentatge dels seus alumnes mitjançant revisions del que realitzen dia a dia i també de les tasques que es fan a casa. D’aquesta manera l’alumne sabrà que tindrà al seu abast el professor per qualsevol dubte o dificultat en les tasques. Per què demanem als alumnes que realitzen moltes tasques a casa si després no dona temps a corregir-los? Seguim optant per la quantitat i oblidant la qualitat... No seria millor fer (encara que sigui només un) exercici a classe i que ens assegurem de que a tots els hi queda clar?

El problema amb el que s’enfronten els mestres és que no saben qui és el seu rol exactament? Qui ho sap, les famílies? No! tampoc ho saben! Ningú ho sap! No està clar. Algunes famílies es queixen perquè els professors s’impliquen massa en les seves vides personals, altres, en contra, es queixen perquè els mestres dels seus fills no s’impliquen gaire. Aleshores, els mestres que han de fer? Es tracta d’una pregunta oberta.

 

  Jo penso que els mestres han de fer el que poden: ensenyar i també educar. Però sempre amb l’ajuda de les famílies i tenint sempre en ment que la família té un paper educatiu amb més pes que el nostre, ja que ens alguns casos, la família transmet  models educatius acompanyats d'aspectes genètics.

Per acabar, m’ha agradaria assenyalar que hauríem de potenciar les relacions entre els infants. Que aprenguin els uns dels altres. Quin sentit tenia en les escoles tradicionals que els nens es seguessin tots mirant cap endavant sense mirar-se: quant de temps i quants aprenentatges desaprofitats!

Si deixem que treballin junts, que aprenguin els dels altres ens donarem compte que ens facilitaran la nostra labor en molts de casos. És més fàcil explicar la solidaritat als alumnes amb situacions viscudes entre ells que en un llibre en el que només poden llegir la definició. Entre ells doncs, amb la nostra adequada intervenció, desenvoluparan habilitats socials, respecte pels altres, per les seves característiques, per les seves diferències, etc.

Així que cal potenciar aquest tipus d’aprenentatge entre iguals, ja que per a ells és més fàcil comprendre un nen de la seva edat que a nosaltres, ja que ells ens explicar-se les coses ho fan de manera simple ja que però nosaltres sempre ho feim més complex i per això ens costa més. Un nen li pot dir al seu company que no s’ha de pegar perquè fa mal i l’altre ja ho entén. Nosaltres com que tenim major coneixement ens costa més explicar el perquè no s’ha de pegar, ja que intentem introduir altres conceptes com són l’empatia o fer-los conscients de les conseqüències negatives que pot originar. No vull dir que una sigui millor o pitjor que l’altre, tot el contrari, totes dues són adequades, però penso (personalment) que els infants s’entenen entre ells molts més del que nosaltres els hi intentem mostrar. 

http://www.flickr.com/photos/martius/8062402491/sizes/m/in/photostream/

LA INCLUSIÓ Y LES EMOCIONS

La inclusió. Un concepte del que es parla molt. Un concepte que pensem que el duem a la pràctica però que en molts de casos estam molt equivocats. En aquesta entrada vull parlar de la inclusió en general. De com la interpretem en el nostre dia a dia. 

Per començar, hem de tenir clar la diferència entre inclusió i integració. En el següent quadre podeu observar les principals diferències pel que fa a les escoles:

 http://www.eumed.net/rev/ced/02/cam5.htm

Moltes persones, professionals, mestres, etc. es consideren inclusius pel fet d’acceptar les diferències culturals, econòmiques o socials dels seus alumnes. Altres es consideren inclusius per respectar les diferents característiques dels alumnes, les seves dificultats o els alumnes amb NEE. Si ens fixem tots són aspectes que es poden detectar a simple vista, aspectes exteriors. Què passa amb els interiors? Els nostres sentiments, les nostres preocupacions? A cas són menys importants? Tots sabem que tot el que fem està condicionat pel nostre estat d’ànim, pels nostres pensaments, per les nostres creences i opinions. Són aspectes clau en la nostra vida que a l’escola no els hi donam la mínima importància.

Pensem ara en casos reals. Som mestres i tenim vint alumnes dels quals tres tenen les següents característiques:

Un d’ells amb Síndrome de Down a classe. Ens considerem inclusius. Ens adaptem a les seves necessitats i fem que la resta de companys també ho facin. L’alumne presta atenció i participa a classe. Li fem proves que s’adapten al seu nivell i ens assegurem que ningú dels seus companys el falti el respecte.

http://www.flickr.com/photos/r_ortega/522748644/sizes/m/in/photostream/

Un altre dels alumnes que tenim a classe és de Tunísia. En aquest cas li fem les mateixes proves que la resta dels companys. A vegades fem activitats relacionades amb la cultura de l’alumne per que es senti reconegut i identificat.

El tercer alumne és d’aquí, d’Eivissa. Un nen que sempre està callat. No es relaciona molt amb els seus companys, així que de tant en tant li fem pregunten per promoure la seva participació.

Això es suficient per aconseguir un bon desenvolupament de tots aquests alumnes? Els hi hem preguntat com es sentit? Hem intentat esbrinar si estan a gust a la classe o en la seva vida quotidiana? Els fem segurs d’ells mateixos, autònoms? La resposta és que NO! Què passa amb aquests alumnes fora de l’aula? Es saben relacionar amb la gent? Tenen amics? Quin és el seu grau de confiança i seguretat? Quines preocupacions tenen? Necessiten que algú els animi? Què els hi doni una mà per seguir endavant?

En el cas dels alumnes anteriors, ens hem preocupat per veure si el nen amb Síndrome de Down aprèn com la resta dels nens, i si juga, es relaciona amb els seus companys tant a dins com a fora de classe? I el nen estranger, li hem preguntat si es sent exclòs o no? I a l’últim alumne hem intenta esbrinar les causes del seu estat d’ànim, perquè no participa? Perquè sempre pareix que està trist? Té problemes familiars o personals?

Encara que en aquesta entrada m’he centrat una mica en les emocions, la inclusió abasta molt més. En l’enllaç anterior (del quadre)podreu torbar més informació.

Per altra banda, vull assenyalar que sempre que parlem de la inclusió pareix que tots ens considerem inclusius. I si tots som inclusius, què és el que falla? On estan els que no ho són?

Naixem en una societat que està adaptada a nosaltres. Pensem que així ha de ser, que no pot ser d’una altra manera. Se’n oblida que han set els humans els que l’han adaptat. Perquè ens resulta normal veure escales per totes bandes sense tenir en compte que les persones en cadira de rodes no hi poden pujar? Es tracta de conscienciar-nos que tots som diversos, que no només compten les diferencies exteriors sinó també les interiors.

La qüestió és que sempre es la culpa dels altres i mai és la nostra. Pareix que nosaltres ho fem tot perfecte i això no és veritat. Sempre és pot millor el que fem.

DIT ACUSADOR: "LA CULPA SEMPRE ÉS DELS DEMÉS"

http://www.flickr.com/photos/31065898@N08/5398628123/sizes/m/in/photostream/

Pensem en com vivim. Som inclusius? Què fem per a que les persones del nostre entorn mai es sentit excloses? Acceptem les diferències de les altres persones i intentem relacionar-nos i aprendre d’elles? O simplement les acceptem i les deixem a banda? Considerant que nosaltres som els “normals”.

En conclusió, el que vull qüestionar és si de veritat som inclusius tal com pensem? Per què hi ha tanta gent exclosa de la societat: persones amb algun tipus de discapacitat, cultures diferents, persones amb problemes emocionals, etc. Tot això ens recorda a una única qüestió: qui no sigui igual que nosaltres, no és dels nostres. Qui no segueixi el ritme i els mateixos passos que la societat es queda darrere. Quedar-se darrere significa retardar-se, no arribar a on estam nosaltres. Estarà tot això relacionat amb sentiments de superioritat?

En definitiva cal observar-nos a nosaltres mateixos, a saber acceptar, tractar i aprendre tot el que tinguem davant, per molt mínim que sigui la qüestió o la diferència. Serà l’única solució per poder viure de forma harmònica: si volem aconseguir que ens respectin, que estiguem reconeguts i escoltats, també hem de fer-ho nosaltres amb la resta de gent. 

QUIET

Quiet. Un llibre basat en la realitat. Un llibre que reflecteix molt bé la manera de viure de les famílies en les que un dels seus membres pateix alguna malaltia greu o que tenen una sèrie de necessitats específiques.

L’autor d’aquest llibre és en Màrius Serra. Es tracta d’un escriptor, periodista, traductor, enigmista y presentador de la televisió catalana. Al mateix temps, també és un pare. Un pare amb un fill que pateix una malaltia degenerativa. Així doncs, en aquest llibre ens conta les seves vivències més particulars amb el seu fill i la seva família. Ho fa com a narrador en primera persona.

http://www.flickr.com/photos/munyoki/2523746291/sizes/m/in/photostream/

La vida d’aquesta família està rodejada de medicaments, anàlisis, doctors, fisioterapeutes, etc. Un ambient ple d’amor però al mateix temps ple de por i ansietat, ja que en qualsevol moment el fill amb la encefalopatia podria sofrir un atac de qualsevol tipus. Com que mai saps el moment que pot tenir algun atac, sempre has d’anar preparada. Qualsevol distracció li pot costar la vida al petit Lluís (anomenat LLullu per tota la família). Mai pot estar sol. La poca o gairebé nul·la mobilitat que te no li permet fer res pel seu propi compte: no pot beure, ni menjar, ni caminar, etc. Com a prova d’això trobem en el llibre situacions en les que llullu casi s’asfixia (en un dels casos perquè es va caure de cara al llit i la respiració se li va tallar) i es mor, però com es salva a ell mateix si no es capaç de moure’s? O pitjor encara, com pot demanar ajuda si no pot parlar ni cridar ni queixar-se?

http://www.flickr.com/photos/alvi2047/3483848619/sizes/m/in/photostream/

A més, adaptar el seu voltant és molt car. L’ascensor a casa, una bona cadira de rodes, etc. Tot això et fa pensar que la família del Lluís s’ho ha pogut permetre. Però hi ha moltíssimes famílies que no estan en condicions per pagar tants de despesses. I com tots sabem... les ajudes del govern mai són suficients.

A més, els pares del Lluís han adaptat tota la casa. Poc després de que ho fessin, el seu metge els informa de que no superarà els 10 anys d’edat. Què faran llavors els pares amb tota la casa adaptada? Tot ho han preparat per ell. Com afrontaran la seva mort tenint records d’ell en totes les cantonades de casa?

Una de les realitats de la vida quotidiana que més ràbia m’ha fet del llibre és l’egoisme de la gentada del carrer. Em refereixo a les situacions que el pare del Llullu conta quan l’ha de dur a la parada del bus adaptat que el venia a buscar cada matí. Coincidien amb l’entrada a l’escola de la resta dels infants. La resta dels pares l’únic que els importava era retallar el camí que han de fer els seus fills cap a l’entrada de l’escola aparcant el cotxe ocupant la meitat de la vorera per on tenia que passa el pare amb la cadira de rodes del Lluís.

En aquesta situació podem extraure dues idees. Per una banda la frustració que senten els pares a l’hora d’haver d’esperar que el bus adaptat el col·loqui i es prepari per rebre el LLullu, com també els pares que aparquen a la vorera obviant que la gent que passi per allí no necessitarà tant d’espai. Veiem en aquesta situació que la gent no sap pensar en les necessitats dels demés. Com es poden queixar de que el bus adaptat tarda? És el procés que ha de dur, que volen? Que voli? Com es poden queixar de que un nen amb cadira de rodes s’ha d’apartar per a que ells aparquin en la vorera. Està en tot el seu dret a usar la vorera amb tranquil·litat.

Per altra banda, la actuació del pare és prou raonable. Però al mateix temps pareix que la ràbia que el seu fill no pugui anar caminant per el seu compte a l’escola com els altres influeix molt en la seva manera d’actuar.

Relacionat amb la poca empatia que mostra la nostra societat respecte aquest tema tal com hem pogut observar en el cas anterior, podem assenyalar també la mestressa que va rebre al Lluís i la seva família, que va estar durant tot el sopar al seu restaurant queixant-se de que el pare de l’infant no l’havia avisat que un dels clients anava en cadira de rodes. Com pensa aquesta dona? L’única cosa que havia de fer és endur-se’n la cadira del seu restaurant per a que en Lluís pugui cabre amb la seva cadira allí. A cas tenia vergonya de que el seu restaurant tingui que rebre un client amb unes necessitats especials? Fins a quin punt la nostra societat no accepta la realitat. Fins a quin punt defugim de la veritat de la societat. Només acceptem el que hem considerat com a “normal”, que dit d’una altra manera seria no tenir físicament cap problema. Què passa amb la psicologia de les persones. Bé, es tracta de, com dic sempre, ens fixem sempre en els aspectes exteriors, mentre que els més importants, els interiors, els tenim oblidats completament.

Un altre aspecte que m’agradaria comentar és la identificació que sent el pare amb altres famílies. Es sent identificat amb els familiars que veu a la Fundació Nexe o va en Lluís. Tots tenien a la roba taques de baba dels familiars que venien a visitar. Altres familiars amb qui es sent identificat són els que es trobi en els diferents viatges que fa: una dona que en veure el Lluís informa que en té dos fills iguals i una altra família que porten un fill igual que el Lluís, també en cadira de rodes.

Dic això per que m’ha cridat l’atenció la reacció del pare en veure l’última família. Ell no sabia que el fill que estava en la cadira era un llullu, com el seu fill. És clar, si ells no ha set capaç de detectar-ho sent pare d’un llullu, qui ho farà? A nosaltres ens passa el mateix. Veiem moltes persones amb necessitats especials, vulnerables però mai sabem que els hi passa exactament, excepte si els coneguem.

http://www.flickr.com/photos/vozalta/4952470558/sizes/m/in/photostream/

En general el sentiment del pare és una sensació de indefensió en la que ell no pot fer res per aconseguir que el seu fill sigui competent en la vida quotidiana. Que no depengui de ningú. Però això no serà possible. El Llullú no es capaç de fer res pel seu propi compte.

Tenir un fill així significa estar sempre preocupat, no descansar mai: com podrà viure? si jo em moro, qui en tindrà cura d’ell?

La societat, per la seva part, no dona suport a aquestes famílies: fèiem cara de preocupació, de pensa, etc. Però què feim? Res.

En general s’ha de dir que no arribarem a sentir-nos ni com les persones amb alguna discapacitat ni com les famílies. Només ho podrem fer vivint-ho en pell pròpia. Per molt que diguem que sabem perfectament com es senten es impossible.

Si ens parem a observar a les nostres societats, als nostres carrers, a les nostres escoles, els nostres bancs, etc. Ens donarem compte que els hi falta molt per poder adaptar-se a la totalitat de la societat. Pareix que volem i busquem sempre la perfecció, sabent que no existeix.

Quants de pares en saber que els seus fills tindran una malaltia greu pareguda a la del Llullu opten per avortar? Quants pares decideixen no tenir el fill perquè pensen que no podran encarregar-se’n d’ell? Quants de pares pensen que li fan un favor als seus fills llevant-los la vida abans de nàixer? Com saben que ells no volien viure la vida, veure, escoltar o sentir el món? Els hi han preguntat?

Són un sèrie de preguntes que ens hauríem de fer abans d’actuar. En cap cas hem de decidir la vida d’un ésser viu, ja que no tenim el dret per molt que la societat ens ho permeti.

Per acabar vull dir que la gran majoria de les exclusions que pateixen les persones amb algun tipus de discapacitat es deriven de la mala educació que hem tingut. Som persones, som diferents, tots tenim les nostres habilitats i les nostres dificultats. Però ningú és perfecte. I això mai ens ho han ensenyat.

No hem après que les dificultats exteriors poden ser habilitats interiors i que les habilitats exteriors també poden ser dificultats interiors.

Vivim en una societat en la que les emocions de les persones no son respectades i que en molts de casos cauen en l’oblit.

Per finalitzar vull mostrar les últimes línies del llibre Quiet, ja que m’ha agradat molt. Es tracta d’un joc de paraules:

“QUI NO RECORDA, NO OBLIDA.

QUI NO OBLIDA, RECORDA.

QUI RECORDA, OBLIDA.

QUI OBLIDA, NO RECORDA.

QUI NO RECORDA, NO OBLIDA.

ESTIMO, PERÒ NO HO RECORDO.

M’ESTIMEN, I NO HO OBLIDO.

MAI NO CAURÉ EN L’OBLIT.”

Així és com pensa el pare que sent el seu fill. Si tots féssim el mateix no tindríem els greus problemes a nivell socials que tenim. Els pares del Lluís han lluitat molt per poder garantir el compliment del major nombre de necessitats que té el seu fill. Estic segura que el Llullu agraeix, encara que no ho pugi expressar, als seus pares l’adaptació de la casa, l’amor que li han entregat, els viatges que han fet, la paciència que han tingut portant-li tots els medicament a tot arreu,... sobretot el fet d’haver-li donat el dret a viure, a conèixer el món. 

http://www.flickr.com/photos/munyoki/3008743651/sizes/m/in/photostream/

FACTORS PSICOLÒGICS IMPLICATS EN L'APRENENTATGE

Com aprenem? Que influeix en el que aprenem? Perquè una determinada informació se’n queda guardada en la memòria i l’altre per la seva part se’ns oblida en un tancar i obrir d’ulls. Tot això ho intentaré contestar en la següent entrada. En termes generals parlaré dels processos cognitius (atenció, memòria i intel·ligència) i els afectius(personalitat i motivació) que es veuen implicats.

Per començar m’agradaria parlar de l’atenció. Un procés que ens acompanya dia a dia, hora a hora, minut a minut i segon a segon. Sempre estem atents, poc  o molt, però sempre ho estem.

En general podem distingir dos tipus d’atenció: la sostinguda i la espontània.

La primera es tracta d’una atenció que es manté per algun interès. L’altre per la seva part, es centra en un estímul determinat, és un tipus d’atenció que es pot desconnectar en qualsevol moment.   

Així doncs, imaginem-nos que ens intentem comunicar amb un nen de dos anys i no ens fa cas perquè està jugant. En el moment que ens cau de la mà alguna cosa que fa soroll, el nen es gira ens mira, analitza el que ha passat i torna al seu joc. Aquell instant és el que s’anomena atenció espontània ja que només ha sorgit en aquell moment.

http://www.flickr.com/photos/josusache/4892162377/sizes/m/in/photostream/

Si en cas contrari el nen en intentar comunicar-nos amb ell ens fa cas, ens escolta i ens contesta i mostra senyals d’interès, en aquell cas es podria considerar atenció sostinguda.

Hi ha una gran varietat d’aspectes que influeixen en l’atenció. Destaquen la motivació, l’interès, la personalitat, la durada de l’atenció que implica qualsevol esdeveniment o simplement el rol del mestre o la monotonia de les classes.

És típic escoltar que un determinat professor es queixa de la falta d’atenció dels seus alumnes. Com sempre la culpa no és seva, sinó dels seus alumes. Imaginem-nos la situació: el professor sempre parla amb el mateix to de veu, sempre les mateixes postures, fa que participen els que ell considera que estan atents. Els alumnes per la seva part ja abans d’anar a classe saben que toca: ells a seure i callar, i el professor a fer les seves classes magistrals. Donava igual el que anava a explicar, ja des d’un principi era avorrit.

Tot això em recorda a les classes de filosofia de fa pocs anys rere. No importava que anava explicar, jo no m’he adonava de res. Sabia que el professor entraria, miraria per la finestra mentre nosaltres ens preparaven i trèiem el material necessari i explicaria la sessió d’aquell dia sense cap tipus d’emoció. Amb una tranquil·litat i monotonia que et donava ganes de estar al llit, tapar-te amb una manta i dormir.

Tots dos casos ens transmeten una falta d’atenció per part dels alumnes. Com estaríem motivats o interessats per la classe si ja sabíem que tocava fer abans de començar-la? El que manté l’interès i la motivació per aprendre és la curiositat de saber i conèixer el que desconeixem, cosa que no es dona en els dos casos anteriors.

Passem ara al següent procés cognitiu: la memòria. Tot comença per la memòria sensorial, passa a la memòria a curt termini i després a la de llarg termini.

http://www.flickr.com/photos/lizhenry/2051224366/sizes/m/in/photostream/

Dic que tot comença per la memòria sensorial perquè tot el que tenim guardat en la memòria l’hem captat primer per els sentits: me’n recordo de la conversa perquè estava escoltant, me’n recordo de l’accident per que el vaig veure de lluny, no tornaré a confiar en ella perquè me’n recordo de com em vaig sentir...

En els aprenentatges també passa el mateix. Tot comença pels sentits. En un primer moment passa a la memòria de curt termini, amb una capacitat prou limitada. Si volem que el que hem après passi a la memòria de llarg termini haurem de consolidar bé els nostres coneixements.

Així doncs, mentre no entenguem bé el que estem llegint o el que estem estudiant ho tindrem a la memòria de curt termini fins a fer l’examen o qualsevol altre cosa similar (això també recorda a la memorització, dipositem una gran quantitat d’informació només per fer l’examen, just després de fer-lo se’ns oblida tot).

Respecte a la memòria a llarg termini només es troba la informació que hem captat i entès bé. En aquest cas m’agradaria destacar la memòria semàntica i la episòdica.

En el primer cas, es tracta de tota la informació que està relacionada amb aprenentatges que mantenim durant tota la nostra vida. En el meu cas, per exemple, seria les meves creences o els valors que he anant adquirint durant la meva vida.

Respecte a la memòria episòdica, és la que ens falla. Necessitem estratègies per recuperar la informació que tenim emmagatzemada. Es tracta de les estratègies mnemotècniques i són varies. En l’enllaç podreu trobar algunes d’elles.

Quan de nosaltres ens passa que intentem recordar-nos d’alguna cosa i hem de concentrar-nos, pensar en la situació i el moment? A mi bàsicament sempre! En molts de casos m’han d’ajudar a recordar-me’n d’aspectes i si no penso en el moment que ha passat tot el que vull recordar, no ho aconsegueixo.

Després d’estudiar sobre les estratègiesmnemotècniques me’n vaig recordar d’un professor que sempre ens deia “quan vos trobeu davant un nom estrany, que no coneixeu i que us pareix impossible recordar, busqueu una paraula que es paregui i relacioneu-los, veureu que no us fallarà”. La veritat que des d’aquell dia sempre l’aplico en la vida quotidiana i no m’ha fallat. Ara que he après un mica més sobre aquestes estratègies, se que es tractava de la estratègies semàntic-visual.

Arribem ara a l’últim procés cognitiu a tractar: la intel·ligència. Durant la història ser intel·ligent semblava ser sinònim de ser un bon matemàtic o un bon científic. Ara, afortunadament, les coses han canviat gràcies a Howard Gardner que va plantejar les intel·ligènciesmúltiples. És a dir, que hi ha una multitud d’intel·ligències. Ell en destaca 9, però obviant que n’hi ha moltíssimes més. En l’enllaç podreu informar-vos una mica més. Totes elles depenen de las interessos de les persones, dels seus gustos, de la seva personalitat, de la seva experiència en la vida, de l'àmbit en el que han viscut, etc. 

  Sí! Estic d’acord! Hi ha moltes intel·ligències.

En el meu cas, admiro les persones que tenen paciència, que saben pensar-se les coses bé, que són empàtics, solidaris, que saben escoltar i aconsellar els altres. Persones amb qui et sent bé i que lluiten per mantenir la confiança que els hi tens. I sobretot, persones que donen sentit a les coses, a tot el que els hi envolta i eviten les incoherències. Per a mi són aquestes les persones més intel·ligents en el món.

Per altra banda, en el procés d'ensenyament aprenentatge hem d’assegurar-nos que els nens siguin conscients del seu propi aprenentatge, que siguin capaços de reflexionar sobre aquest, donant-li sentit i utilitat: es tracta de tenir en compte el seu propi procès de metacognició. En Flavell proposa tres tipus de metacognició: personal, de la tasca i la de les estrategies. Així doncs, és important que els nens en siguin conscients de totes tres. Per tant, és important saber multiplicar, però també ho és conèixer el seu significat, per a què serveixen, si les hem adquirit bé i si coneixem les nostres propies estratègies per fer-ho bé i millor.  

Per acabar ja aquesta entrada, voldria remarcar la importància i la influència de les emocions i la personalitat en les persones per aprendre.  Com pretenem que infants amb TDH estiguin tot el dia asseguts escoltant-nos? Com pretenem que nens actius que els hi agrada experimentar ens escoltin durant llargues hores en una classe? Com volem mantindre l'atenció dels tots els nostres alumnes si cada un té una personalitat diferent? Com pretenem que nens amb falta d’afecte per part dels seus familiars puguin aprendre amb harmonia? Com pretenem que els infants amb pares recent divorciats vingui a classe com si res? Com? Com?... 

Pareix que hem construït una barrera invisible entre l’escola i la vida personal: no s’admeten connexions entre si. Es tracta d’una barrera que no existeix, que mai ha existit i que no existirà. A cas passar per una porta de l’escola fa que ens oblidem de tot el que estem vivint, de les nostres alegries i penes. NO!! per això hem de connectar més el que és l’aprenentatge amb el que són les nostres emocions. Aprendre no és només saber com es reprodueixen les abelles, sinó també ho és ser empàtic o saber escoltar a les altres persones. És difícil, però hem de saber escoltar-los i, al mateix temps, adaptar-nos a tots els nens: segons la seva manera de ser, la seva vida viscuda, etc. Hem de confiar en ells, tenir grans expectatives sobre ells, i fer-los competents, tant en l'aprenentatge com en la manera d'enfrentar-se amb la societat. Això implica fer-los també competents a nivell emocional: saber enfrentar-se als seus problemes i també als dels demés.

En definitiva, hem de dissenyar una sèrie d’estratègies en les que tots els nens puguin aprendre, tant siguin reflexius, impulsius, tant si tinguin dificultats o problemes personals, però mai deixar de banda la motivació  i l’interès de cadascú, ja que són les claus per aprendre.