Un lugar donde quedarse, una
pel·lícula que simplement amb el títol ens dona molt informació. Un títol que
transmet soledat i desig de companyia: un lloc on rebre i donar afecte.
En poques paraules, la pel·lícula
tracta sobre una parella que esperen un fill. Pensant en algú que els ha ajudi
en la seva criança opten pels pares del pare del fill, ja que els de la mare ja
s’han mort. El problema comença quan els que ells pensaven que serien els avis
perfectes per al seu fill decideixen que es traslladen a viure molt lluny de la
zona en la que estan ells.
A partir d’allí es senten sols,
necessiten buscar família, algú que els ajudi, volen compania. Davant d’aquest
obejctiu viatgen per diferents ciutats on tenen amics, coneguts, etc. Noves
ciutats en les que tenen l’esperança de trobar el que busquen. Aquests
viatges els serviran per coneixer diferents tipus de familia, i, com a
conseqüència, descobrir que no existeix una familia perfecta.
Voldria dividir aquesta entrada en
tres parts: la manera com mostra el cicle de vida, els difetens tipus de
familia que coneixen i, finalment, la retornada al lloc de partida.
Així doncs, m’ha agradat com mostra
el cicle de vida d’una familia. Tot comença ascendent, són feliços i es senten
bé. Més tarda, aquestes emocions decedeixen considerablement: la dona es veu
lletja, gorda, està una mica deprimida, el pare no troba treball, etc. Però al
final assoleixen la tranquilitat i la estabilitat buscada.
Es clar totes les families passen per
aquest procés: comencen molt emocionats, es donen compte que formar una familia
no és tan fàcil, i finalement, conviuen amb una situació determinada i
s’estabilitzen. La part central d’aquest procés, personalment, la veig com un
xoc: “res és com m’esperava”. Però, afortunadament, aprenem dels nostres errors
i de la societat que ens envolta.
La parella protagonista inicia un
llarg viatge per dues raons. Per una banda, per aprendre a formar una familia,
la familia ideal. I, per l’altra banda, volen buscar, com hem comentat
anteriorment, companyia, afecte, algú que els ajudi.
Així doncs, de cada familia aprenen
alguna cosa. Com tots sabem les apariences enganyen: ells pensen que les
families són perfectes, no és fins que no els coneixen més que se n’ha adonen
que estaven equivocats i que totes tenen els seus errors.
De les primeres families amb les que
es troben està la mare que vol que el seu fill ho sàpiga tot, que sigui
inteligent, li ensenya les modals, educació amb la societat, etc. “Molt
exagerada”, vaig pensar. No es pot anar així per la vida, obligant al nen a
sabre-ho tot, presurrar el seu desenvolupament. Ja aprendrà. Paciència.
La següent familia és la que li dona
massa llibertat als sus fills, no tenen límits. No hi ha secrets entre els
fills i els pares. M’ha cridat l’atenció com en una escena, la filla d’aquesta
familia surt al fons parlant amb uns desconeguts i que els pares no li deien
res. A més, eren dos homes molt majors que ella. D’aquesta manera tampoc es pot
anar per la vida. Massa llibertat i sense límits fa que el egocentrime estigui
per el cel.
A continuació van a la casa d’una
familia naturalista. Es tracta d’un ambient càlid, basant en les interaccions,
l’afecció i el contacte corporal. Per a ells és tant important que el
prioritzen davant qualsevol cosa, com per exemple en el moment que la mare li
dona el pit al fill i no ho deixa de fer pel fet que algú li truqui pel
telèfon.
Es tracta d’un familia basada en la
confiança entre els seus membres. Un clar exemple és la cama familiar. Un altre
aspecte que m’ha cridat l’atenció és que els pares en el moment de sopar
es seien de forma poc educada tenint en compte que tenen invitats. Tenien un
peu al terra i l’altre sobre la cadira. Això també mostra la tranquilitat i la
comoditat amb la que viuen.
La familia que se m’ha quedat més
marcada és la que tenen diversos fills adoptats. La parella protagonista entra
a la seva casa i veu una explosió de felicitat, molt de fills, molt de riure, molta
alegria, etc. Però es clar, això és la visió exterior, és el que transmeten els
pares a simple vista. La realitat és molt diferent: aquells pares han sofert
molt d’avorts (un dels quals es evident en l’obra), tenen molt de fills però
cap d’ells és de la seva pròpia sang. Una vegada més comprovem que la felicitat
exterior no és més que pura trisesa en el interior. Això no vol dir que sempre
sigui cert ja que com a exemple personal, sempre m’han dit que soc una persona
feliç i la veritat que no s’equivoquen perque ho soc.
Després de tot el recorregut que fan
per les diferents ciutats, els protagonistes es donen compte que res és com
s’imaginaven. Les coses són molt més complicades del que s’esperaven. Es donen
compte que vagin on vagin serà molt difícil trobar un lloc millor que el seu
propi habitatge. Es tracta de la casa dels seus pares, una casa on s’ha criat.
Allí oloren la seva infancia, el seu origen.
Això ens passa a tots. La nostra
casa és el nostre lloc: en ell ens sentim escoltats, valorats. És l’únic lloc
on ens sentim completament repossats. Per molts bons amics que tingues, les
seves cases, encara que siguin molt familiars per a tu, mai et sentiran
completament repossat que en la teva cada, ja que sigui com sigui no és la teva
pròpia casa. És per això que a tots ens agradaria que els nostres fills creixin
en el mateix lloc que ho hem fet nosaltres, perque pensam que podran estar bé
igual que nosaltres. Pensam que es sentiran bé allí on s’han criat els seus
pares. Però sempre hi ha excpecions. Em refereixo a un altre cas personal. El
meu pare, per exemple, ha vingut aquí amb 20 anys, és a dir, bastant major.
Doncs, malgrat això, ha estimat l’illa de tal manera que no es veu capaç de
tornan a viure al nostre país. És veritat que sempre parla de forma orgullosa
del seu poble, diu que “no hi ha millor que aquella terra”. Però ell sap que
abandona la seva casa d’aquí que ell ha construit amb les seves pròpies mans i
on ha criat els seus fills (entre els quals estic jo), li seria pràcticament impossible.
En conclusió, la visió que vull
trasnmetre tant amb la película com amb l’exmple personal que he exposat, és
que els pares busquen el millor lloc per als seus pares, on lloc on sàpiguen
que podran estar bé. És per això que la parella de la película busca i busca i
es dona compte que el lloc on s’han criat ells, és ideal per als seus fills.
Segurament el meu pare també ha estat buscant un lloc que pugui ser ideal pel
seu fill, i per lo vist l’ha trobat. Un altre aspecte que han après els protagonistes
de la película és que no existeix un tipus de familia ideal. Una familia que es
crea en base a les relacions entre pare-mare-fill. Tot depèn de les situacions
de cada família, els caràcters, la personalitat i el temperament, etc. Són
tants d’aspectes que mai podem trobar dues famílies idèntiques.
Això és tot! Us aconsello aquesta
película, veureu en ella alguns tipus de familia i molts errors d’aquestes en
els que no hem de caure.
A continuació deixo el trailer.
