domingo, 23 de junio de 2013

EL PERÍODE D'ADAPTACIÓ - ESCOLA 2

En aquesta entrada comentaré un text que el mestre va mostrar a classe. Imagineu que sou mestres i durant el període d’adaptació una mare us comenta el següent:




En primer lloc hauríem de definir el terme de període d’adaptació.  Es tracta de “el espacio de tiempo que transcurre desde que se produce la incorporación del niño/a al centro hasta que se encuentra plenamente integrado en él” (Núria Prat i Marisa del Río, 2010), citades per Estefanía Gómez Jiménez i Ana Orfila Pons (2011). En l’enllaç podreu accedir a la font d’on he extret aquesta definició.

Si llegim el text detingudament ens donem compte que es necessita una anàlisi de la situació per poder decidir respecte el tema en qüestió.

En primer lloc no sabem quants de temps ha estat l’infant en el període d’adaptació, si tres dies, una setmana o un mes. Tampoc coneixem la situació de la mare. En cas que hagués passat només uns quants dies, possiblement la mare treballa i no té molt de temps per dedicar a aquest període. En canvi si ha passat un mes, pot ser la mare sí te temps però no vol dedicar-li més temps a aquesta qüestió simplement pel poc interès. O viceversa.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és la incomoditat de la mestra. A què es deguda? De veritat pensa que el nen hauria d’estar més temps en el període d’adaptació, o simplement no vol trencar amb la programació perquè vol seguir les normes del centre al peu de la lletra? Possiblement, tal com es va comentar a classe, la mestra és nova i li convé seguir les programacions per evitar qualsevol error que pugui cometre.

Davant d’aquest dubtes, el que hauríem de fer es estudiar detingudament la situació. Per una banda podríem dur a terme una entrevista amb la mare. D’allí cal intentar extreure diverses informacions: com es comporta el nen a casa des de que ve a l’escola, com es comporta abans de arribar i després d’anar-se’n, com reacciona si algú li parla d’escola, etc. Altres aspectes que hauríem d’intentar extreure es la causa que ha fet que la mare comenti que considera que el nen ja està suficientment adaptat. De veritat ho considera així? No vol implicar-se més per falta d’interès? Te poc temps i pensa que el pot aprofitar en altres coses? El treball no li permet faltar tants de dies?

Les entrevistes ens aporten gran riquesa de informació, incloent tant la informació verbla com la no-verbal.


  Per altra banda, cal dur a terme una observació sistemàtica del comportament de l’infant: com es relaciona amb la mestra, altres adults, els seus companys, amb l’espai, el material, etc.

I en últim lloc, quina diferència hi ha entre el temps que el nen ha estat en període d’adaptació i el temps que està programat? La diferència és poca o exagerada.


Per acabar, dir que només en cas que tots aquests aspectes es clarifiquessin, es podria decidir si el nen ha de seguir en el període d’adaptació o ja es suficient. El que no podem permetre és que el nen es senti abandonat per part de la seva família, cal estar segurs que s’ha adaptat completament, ja que aquest període pot ser determinant per als següents anys que tingui que anar a l’escola. M’agradaria destacar que en la entrevista anterior hem de deixar clar a la família que els necessitem en tots els aspectes relacionats amb el seu fill, que ells saben molt més que nosaltres respecte el seu fill. 

COM PODRIA FUNCIONAR BÉ UNA ESCOLA? - ESCOLA 1

Amb aquesta entrada començo amb el tercer i últim bloc d’aquesta assignatura: l’escola. La veritat que em pareix molt complicat satisfer les necessitats emocionals de tots els infants d’una escola. Però això no significa que ho intentem i fem tot el que estigui en les nostres mans. A continuació exposaré la filosofia, els objectius i els models i motivacions que considero que són més adients per a que una escola pugui atendre les necessitats respecte les emocions dels infants.

En primer lloc mostro el quadre que el mestre ens va exposar un dia en la classe, on compara les característiques entre les guarderies, les escoles infantils i les cases dels nens:

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL


GUARDERIA/ASILO
ESCOLA INFANTIL
CASA DEL NEN/A
ORIGEN
Necessitats econòmiques:
-De la industria
-De les famílies
(treball de la dona)
Descobriment del valor educatiu
(Psicopedagogia)
Centrada en les necessitats de l’infant
OBJECTIUS
Guardar
Tenir cura
Entretenir
Compensar
Optimitzar
Preparar
Protecció
Salut
Seguretat emocional
Jugar/gaudir
Explorar/conèixer
MODELS I MOTIVACIONS
Aparcament
Manca de temps
Sentiment de culpa
Model adult de rendiment
Preocupació pel futur
Model infantil de benestar
Centrada en el present
FONT: CAMPUS EXTENS DE LA UIB DIGITAL, MONGE GANUZAS JOSE IGNACIO (2013)

A continuació penjo el mateix quadre però complert per nosaltres mateixes, és a dir, entre tota la classe:

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL

GUARDERIA/ASILO
ESCOLA INFANTIL
CASA DEL NEN/A
ORIGEN

-Basada en la societat.
-Centrada en la construcció de coneixement.
-Prepara per a la vida.
-Centrada en el ne i en les seves necessitats.
OBJECTIUS

-Desenvolupament integral.
-Prepara per a la vida.
-Desenvolupar capacitats cognitives i emocionals
-Centrada en el nen. És autònoma i segura.
MODELS I MOTIVACIONS

-Constructivista.
-Aprenentatge
-Escolta emocional.


En primer lloc, comentaré la filosofia. Penso que els professionals docents i el centre en general han de partir amb una idea clara: no esperar el mateix de tots, ni el mateix del mateix alumne.

Amb aquesta frase em refereixo a dues idees bàsiques. Per una banda, com tots sabem, els nens són completament diferents, tenen diferents qualitats, capacitats, habilitats, etc. Per això mateix hem de valorar tot el que fan, amb reforços verbals positius. I per l’altra banda, no podem esperar el mateix d’un mateix nen. És a dir, si un nen no ha entès bé el concepte que treballem a classe, no significa que li costa adquirir i entendre conceptes. Possiblement aquell dia no es trobava gaire bé perquè els seus pares s’han barallat, perquè no ha dormit bé, o simplement perquè la temàtica que tractem a classe no el motiva ni l’interessi. Amb altres paraules i de forma simple es tracta de NO ETIQUETAR. Dels nenes t’has d’esperar tot, ja que mai et deixaran de sorprendre.

Mai trobarem dues pedres idèntiques, el mateix passa amb les persones.

Un altre aspecte que hem de tenir en compte és el tipus de societat que volem. Cal tenir present que el grup d’infants que tenim al davant seran la societat del futur. Algun serà metge, un altre mestre, un electricista i simplement un polític. La clau està en educar els nens de la manera que ens agradaria que sigui la societat: justícia, empatia, solidaritat, etc.

En segon lloc, comentaré els objectius. Per a mi l’objectiu principal és fer que el nen es valgui per si mateix, és a dir, que sigui autònom en totes les esferes de la seva vida. Poder afrontar qualsevol problema o situació que ens vagui sorgint en el nostre dia a dia. Els infants han de saber que els seus pares i els mestres o els amics i els companys no estaran sempre que els necessitin. I, a vegades, encara que estiguin no els podran ajudar.

Un altre objectiu que em pareix important és el que ha mencionat el mestre citat anteriorment: compensar. Em pareix imprescindible aquest objectiu però el veig molt complicat per no dir impossible. És veritat que l’escola ofereix molts d’aspectes que no troben en la teva llar, però en relació a les emocions ho veig molt complicat. Penso que les emocions són tan personals que compliquen el fet que els altres t’ajudin a superar-les. Per això és tan important dur a terme una escolta activa del que els hi passa als nostres alumnes. El que s’ha de quedar clar és que els seus problemes no els hi podem solucionar, simplement els podem acompanyar i guiar per poder afrontar-los.

En últim lloc, referent als models i motivacions, és el que he comentat anteriorment: escolta activa. Em pareix molt important aquest terme ja que ajudarà als infants ha sentir-se escoltats, acompanyats, i sobretot, el fet que algú s’ha interessat per la seva situació. Això ajudarà que els nens facin el mateix amb altres persones del seu voltant en el seu futur. Respecte a les motivacions penso que en les situacions en les que un alumne tingui problemes personals, si és possible, implicar a tota la classe. Un exemple seria asseure’ns tots en l’assemblea i comentar tot el que li passa al company, demanar a l’infant com es sent, les opinions dels company, preguntar als companys com pensen que es sentirien si estiguessin en la mateixa situació i, entre tots, intentar buscar la manera més eficaç per poder afrontar la situació. 

En conclusió, i per acabar amb aquesta entrada penso que, tal com he comentat anteriorment, que les emocions són un aspecte molt complicat i la ciència d’aquest àmbit li falta molt per descobrir. Nosaltres el que hem de fer és acompanyar els nostres alumnes, crear d’ells nens autònoms en la seva vida, empàtics i solidaris. I és aquest el model que el centre escolar en general ha de transmetre als infants.  

La diversitat de les emocions es pot relacionar amb la infinitat de games de colors.

lunes, 10 de junio de 2013

UN LUGAR DONDE QUEDARSE- COMENTARI

Un lugar donde quedarse, una pel·lícula que simplement amb el títol ens dona molt informació. Un títol que transmet soledat i desig de companyia: un lloc on rebre i donar afecte.

En poques paraules, la pel·lícula tracta sobre una parella que esperen un fill. Pensant en algú que els ha ajudi en la seva criança opten pels pares del pare del fill, ja que els de la mare ja s’han mort. El problema comença quan els que ells pensaven que serien els avis perfectes per al seu fill decideixen que es traslladen a viure molt lluny de la zona en la que estan ells.

A partir d’allí es senten sols, necessiten buscar família, algú que els ajudi, volen compania. Davant d’aquest obejctiu viatgen per diferents ciutats on tenen amics, coneguts, etc. Noves ciutats en les que tenen l’esperança de trobar el que busquen.  Aquests viatges els serviran per coneixer diferents tipus de familia, i, com a conseqüència, descobrir que no existeix una familia perfecta.

Voldria dividir aquesta entrada en tres parts: la manera com mostra el cicle de vida, els difetens tipus de familia que coneixen i, finalment, la retornada al lloc de partida.

Així doncs, m’ha agradat com mostra el cicle de vida d’una familia. Tot comença ascendent, són feliços i es senten bé. Més tarda, aquestes emocions decedeixen considerablement: la dona es veu lletja, gorda, està una mica deprimida, el pare no troba treball, etc. Però al final assoleixen la tranquilitat i la estabilitat buscada.

Es clar totes les families passen per aquest procés: comencen molt emocionats, es donen compte que formar una familia no és tan fàcil, i finalement, conviuen amb una situació determinada i s’estabilitzen. La part central d’aquest procés, personalment, la veig com un xoc: “res és com m’esperava”. Però, afortunadament, aprenem dels nostres errors i de la societat que ens envolta.

La parella protagonista inicia un llarg viatge per dues raons. Per una banda, per aprendre a formar una familia, la familia ideal. I, per l’altra banda, volen buscar, com hem comentat anteriorment, companyia, afecte, algú que els ajudi.

Així doncs, de cada familia aprenen alguna cosa. Com tots sabem les apariences enganyen: ells pensen que les families són perfectes, no és fins que no els coneixen més que se n’ha adonen que estaven equivocats i que totes tenen els seus errors.

De les primeres families amb les que es troben està la mare que vol que el seu fill ho sàpiga tot, que sigui inteligent, li ensenya les modals, educació amb la societat, etc. “Molt exagerada”, vaig pensar. No es pot anar així per la vida, obligant al nen a sabre-ho tot, presurrar el seu desenvolupament. Ja aprendrà. Paciència.

La següent familia és la que li dona massa llibertat als sus fills, no tenen límits. No hi ha secrets entre els fills i els pares. M’ha cridat l’atenció com en una escena, la filla d’aquesta familia surt al fons parlant amb uns desconeguts i que els pares no li deien res. A més, eren dos homes molt majors que ella. D’aquesta manera tampoc es pot anar per la vida. Massa llibertat i sense límits fa que el egocentrime estigui per el cel.

A continuació van a la casa d’una familia naturalista. Es tracta d’un ambient càlid, basant en les interaccions, l’afecció i el contacte corporal. Per a ells és tant important que el prioritzen davant qualsevol cosa, com per exemple en el moment que la mare li dona el pit al fill i no ho deixa de fer pel fet que algú li truqui pel telèfon.

Es tracta d’un familia basada en la confiança entre els seus membres. Un clar exemple és la cama familiar. Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció  és que els pares en el moment de sopar es seien de forma poc educada tenint en compte que tenen invitats. Tenien un peu al terra i l’altre sobre la cadira. Això també mostra la tranquilitat i la comoditat amb la que viuen.


La familia que se m’ha quedat més marcada és la que tenen diversos fills adoptats. La parella protagonista entra a la seva casa i veu una explosió de felicitat, molt de fills, molt de riure, molta alegria, etc. Però es clar, això és la visió exterior, és el que transmeten els pares a simple vista. La realitat és molt diferent: aquells pares han sofert molt d’avorts (un dels quals es evident en l’obra), tenen molt de fills però cap d’ells és de la seva pròpia sang. Una vegada més comprovem que la felicitat exterior no és més que pura trisesa en el interior. Això no vol dir que sempre sigui cert ja que com a exemple personal, sempre m’han dit que soc una persona feliç i la veritat que no s’equivoquen perque ho soc.

Després de tot el recorregut que fan per les diferents ciutats, els protagonistes es donen compte que res és com s’imaginaven. Les coses són molt més complicades del que s’esperaven. Es donen compte que vagin on vagin serà molt difícil trobar un lloc millor que el seu propi habitatge. Es tracta de la casa dels seus pares, una casa on s’ha criat. Allí oloren la seva infancia, el seu origen.

Això ens passa a tots. La nostra casa és el nostre lloc: en ell ens sentim escoltats, valorats. És l’únic lloc on ens sentim completament repossats. Per molts bons amics que tingues, les seves cases, encara que siguin molt familiars per a tu, mai et sentiran completament repossat que en la teva cada, ja que sigui com sigui no és la teva pròpia casa. És per això que a tots ens agradaria que els nostres fills creixin en el mateix lloc que ho hem fet nosaltres, perque pensam que podran estar bé igual que nosaltres. Pensam que es sentiran bé allí on s’han criat els seus pares. Però sempre hi ha excpecions. Em refereixo a un altre cas personal. El meu pare, per exemple, ha vingut aquí amb 20 anys, és a dir, bastant major. Doncs, malgrat això, ha estimat l’illa de tal manera que no es veu capaç de tornan a viure al nostre país. És veritat que sempre parla de forma orgullosa del seu poble, diu que “no hi ha millor que aquella terra”. Però ell sap que abandona la seva casa d’aquí que ell ha construit amb les seves pròpies mans i on ha criat els seus fills (entre els quals estic jo), li seria pràcticament impossible.


En conclusió, la visió que vull trasnmetre tant amb la película com amb l’exmple personal que he exposat, és que els pares busquen el millor lloc per als seus pares, on lloc on sàpiguen que podran estar bé. És per això que la parella de la película busca i busca i es dona compte que el lloc on s’han criat ells, és ideal per als seus fills. Segurament el meu pare també ha estat buscant un lloc que pugui ser ideal pel seu fill, i per lo vist l’ha trobat. Un altre aspecte que han après els protagonistes de la película és que no existeix un tipus de familia ideal. Una familia que es crea en base a les relacions entre pare-mare-fill. Tot depèn de les situacions de cada família, els caràcters, la personalitat i el temperament, etc. Són tants d’aspectes que mai podem trobar dues famílies idèntiques.

Això és tot! Us aconsello aquesta película, veureu en ella alguns tipus de familia i molts errors d’aquestes en els que no hem de caure. 

A continuació deixo el trailer.


ACTIVITAT 7: DOS MODELS DE FAMÍLIA

Com tots sabem res es bo en excés. En aquest article (Retrato de dos modelos de família, de Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida) ens presenta dos models de família que sobrepassen els límits: un model ho fa en referència a la protecció i l’altra model en quant a la llibertat. A continuació entendreu el que em refereixo.

Per una banda tenim el model HIPERPROTECTOR. Es tracta d’un model en el que els pares tenen el desig de tenir el total control sobre els seus fills. La seva única preocupació és satisfer les necessitats dels infants. Necessitats no es refereix únicament a les bàsiques sinó que engloba tots els capricis dels infants, com per exemple els videojocs o les joguines. Aquestes famílies pensen que la millor manera d’educar als infants és apartant-los dels problemes, i per això mateix, els hi solucionen tot, o almenys ho intenten.

Com a conseqüència el nen que deriva d’aquest model de família es un ser dependent i poc autònom. Està acostumat a que la resta li facin tot, és poc autònom. La falta de sancions propicia la desobediència. Penso que són nens que es senten superiors i inferiors al mateix moment. Superiors pel fet de pensar que el món està en les seves mans: “fans les coses per mi, som especial, jo no faig res”. Això el converteix en un nen purament egoista. Per altra banda, inferiors per pensar que no són capaços de fer res, depenen dels altres. Això em fa pensar en els típics nens, que ja hem vist moltes vegades a les pel·lícules, que depenen tant de la serventa fins el punt que no es poden imaginar fent el que fa ella per ells. A més, en el moment que els hi sorgeix un problema són incapaços d’afrontar-lo sinó està ella per fer-ho per ells.

El que més m’ha cridat l’atenció d’aquest tipus de família és que “los pedres satisfacen constantmente los deseos del hijo sin recibir nada a cambio y, con el tiempo, crean a una persona que solo sabe recibir” (Nardonne i Bolmida, 2001). Això també em recorda molt a molts de casos de fills únics, tenen tot el que volen però no saben deixar ni donar res en els altres.

Per altra banda tenim el model DEMOCRÀTICO-PERMISSIU. En aquest cas, els pares veuen els seus fills com a amics. Entre tota la família, incloent el/s fill/s es pacten tant les regles com les sancions. L’objectiu principal és la pau familiar, i per això, s’intenta satisfer qualsevol petició de l’infant. A més per tal de satisfer aquestes peticions, les regles varien de forma contínua i constantment. Tot això fa que els infants, encara que no ho paregui, controlen totes les decisions de casa. En general, és una família on falta autoritat i en la que els límits quasi no existeixen.

Com a conseqüència, el nen no coneix una figura d’autoritat i això fa que no la respecti en cap situació. Tant a dins de l’àmbit familiar com fora. A més, vagi on vagi intenta ser el líder, vol manar en tot. Això passa per que el to de paraula a casa sempre l’ha tingut ell. Tot això comença amb les rabietes dels fills ja de ben petits.

D’aquesta família dir sobretot que el fet de pactar les regles i les sancions conjuntament no em pareix gairebé. L’infant sempre decidirà en els seus “beneficis”, però tots sabem que en molts de casos són massa petits per decidir en molts aspectes. “Beneficis” entre cometes perquè els infants moltes vegades pensen que alguna cosa els beneficia, sense saber que els pot perjudicar o inclús posar en perill la seva vida. Per exemple, un nen que plora perquè la seva mare no el deixa caminar pel carrer sol. Ell pensa que ella l’hi està privant de la seva llibertat sense saber que l’únic aspecte que li preocupa és que el nen no li passi res, assegurar-se de que estarà sa i estalvi.




Aquests dos models només aconsegueixen uns fills que reben un gran xoc quan topen amb la realitat. Veuen a casa són uns vertaders reis però a l’escola i al carrer només són una persona més en una societat molt nombrosa. No només això, sinó que són força dependents. Si els seus pares sempre els hi ha fet tot, què passa a l’escola i el carrer? “Per què els altres no fan el mateix?”, pensen ells. Es veuen en un món complicat, en el que no saben fer res per ells mateixos, necessiten els demés, que en molts de casos no els ajudaran.

Per això mateix, no hem d’optar ni per un model de família ni per l’altre sinó simplement crear un model de família adaptant els pares amb el/s fill/s, fent que els infants siguin el més autònoms i competents possible. També és important fer-los conscients que els pares amb les seves normes només busquen el seu bé. A més seran unes normes que es prolongaran fins el punt que sàpiguen els pares que els fills ja poden dependre d’ells mateixos (encara que molts de casos sobrepassen els límits).

El gran error en el que cauen els pares és silenciar i controlar els infants mitjançant els bens materials. És una pena que sigui de les alternatives més comuns en la nostra societat. Sobretot quan els pares s’imiten els uns als altres: “si et portes bé, et compraré el mateix videojoc que en Pep”. Amb això impedim que els nens facis les coses pel seu propi compte, sinó simplement per rebre alguna recompensa.

Els professionals per la seva part han de intentar donar propostes als pares sense humiliar la manera en la que eduquen els seus fills. Respecte als infants, han de fer-los entendre que la societat és molt diversa i que mai poden dependre de ningú. Que en la seva casa tindrà els pares, que en la escola tindrà els mestres i els companys i amics, però que en la societat en general serà una persona més. Han d’entendre que la única manera en la que podem seguir cap endavant i minimitzant els problemes és sent autònoms.

Això és tot. Acabo amb el següent video que mostra mitjançant escenes de películes i series diferents models de famlia, entre els quals es troben els dos anteriors. 


ACTIVITAT 6: QUÈ ÉS PER A MI LA FAMÍLIA?

Abans de començar voldria dir que les entrades anteriors corresponen al bloc de les emocions. A partir d’ara entrarem a un altre bloc que es basarà en la família. L’últim tractarà sobre l’escola.

Per començar cal preguntar-se que és per a nosaltres la família. Quan el mestre ens va manar a classe que pensem i escriguem sobre aquesta qüestió, la meva resposta fou la següent:

“Grup de persones que s’ajuden les unes a les altres, estableixen normes entre elles i es perdonen els errors. Es recolzen els uns als altres i cada un dels membres sap que en cas de cometre un error serà perdonat”.

La veritat que en escriure la definició em vaig quedar ben satisfeta. Però després de pensar-ho una mica més vaig adonar-me compte que la meva definició es podria aplicar simplement a un grup d’amics que viuen junts. El que em faltava era aspectes que fossin exclusius de la família.

Entre la classe vam fer una nova definició: “grup d’individus que constitueixen una institució formada mitjançant vincles afectius, on cadascú adopta un rol, i comparteixen unes normes comunes per facilitar funcions de socialització, desenvolupament i protecció”.

" Els rols! És clar!, com se m’ha oblidat un aspecte tant important!”, vaig pensar. En totes les famílies, els membres tenen un rol determinat: hi ha qui estudia, hi ha qui treballa i s’encarrega de la neteja de la casa, hi ha qui també treballa però també fa la compra, etc. Cadascú sap el que li toca i coneix les seves responsabilitats.

Buscant aquests dies per internet vaig trobar varies definicions de família.

En primer lloc vaig llegir en definició.com i el que vaig trobar va ser el següent: “la familia encuentra su origen en el matrimonio, consta de esposo, esposa e hijos nacidos de su unión y sus miembros se mantienen unidos por lazos legales, económicos y religiosos.”

Però la veritat que no estic gaire d’acord. Tal com està la societat avui en dia, una família pot estar formada de diferents membres. A més aquests fills no sempre es formen per la unió d’aquests dos, a vegades és adoptat, altres tenen els pares separats o morts, entre d’altres situacions. Per tant aquesta definició va quedar descartada.

Però seguint buscant vaig trobar una altra definició magnífica. Es tracta d’una definició de l’Institut Interamericà del Nen i és la següent: la família es “Es un conjunto de personas que conviven bajo el mismo techo, organizadas en roles fijos (padre, madre, hermanos, etc.) con vínculos consanguíneos o no, con un modo de existencia económico y social comunes, con sentimientos afectivos que los unen y aglutinan. Naturalmente pasa por el nacimiento, luego crecimiento, multiplicación, decadencia y trascendencia. A este proceso se le denomina ciclo vital de vida familiar”.

Quina definició més completa! Nous conceptes: mateix sostre i situació econòmica i social semblant! Em pareix ideal aquesta definició. Després de llegir aquestes definicions vaig confirmar la meva hipòtesis de que la meva definició li faltava alguns aspectes exclusius de la família.

Com a definició modificada se m’ha quedat la següent:

“Grup de persones que s’ajuden les unes a les altres, estableixen normes i rols entre elles i es perdonen els errors. Es recolzen els uns als altres i cada un dels membres sap que en cas de cometre un error serà perdonat. Estan units per vincles sanguinis i/o afectius. A més, la seva situació econòmica i social són molt semblants”.

Pensar en definir família és molt complicat. I ho és molt més quan et demanen que ho facis tenint en compte tots els tipus de família. És tan complex el temps, que no saps com i fins a quin punt abarcar-lo. No saps quins aspectes incloure i quins no, no saps quins són els essencials i els bàsics i quins no.

El que més m’ha costat és el fet de pensar en el que hauria de fer una família, com per exemple satisfer les necessitats fonamentals dels fills, oferir models d’imitació, etc. Però, es clar, després pensava en que encara que és el que les famílies “haurien de fer”, però moltes d’elles no ho fa. Per això mateix la meva definició no es podria adaptar a totes les famílies. Però després de llegir algunes de les definicions a internet m’he assabentat que hauria d’intentar generalitzar una mica.

Per acabar m’ha agradaria comentar una altra definició que estava penjada al temari de l’assignatura del qual no sé qui és l’autor o autora. És la següent: grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia.

La volia comentar perquè m’ha fet gràcia el fet de “es barallen, com a mínim, un cop al dia”. El fet és que em recorda a quan encara vivíem tots els meus germans junts. Era impossible que passes un dia en el que no em barallés, almenys amb dos d’ells. Però també he de confessar que tot allò m’ha ajudat a perdonar els errors de forma fàcil i sobretot no ser rancorosa i ser més optimistes en les situacions conflictives.

A cada persona li afecta la educació de la seva família de manera molt diferent: alguns a pitjor, altres a millor i altres no han tingut la oportunitat de saber-ho. En el meu cas em considero afortunada en la meva vida, i la meva família, en la seva totalitat, ha set essencial en el meu desenvolupament en tots els sentits. Per això mateix m’ha costat arribar a una definició que es pugui adaptar a totes les famílies. Què passa amb els infants que no han sentit això i que senten que no poden confiar i buscar seguretat amb la seva família, que en els moments difícils no es trobaran recolzats.  

En definitiva, tal com he dit anteriorment la família és molt complexa i per molts d’estudis que es fessin ho seguiria sent, ja que per una banda, tenim moltes tipologies de família. Per altra banda, som molts en aquest món, i el temps fa que aquestes estructures no siguin estables i canvien segons les generacions, els mitjans de comunicació, etc. Fent que inclús una mateixa família canvia en diferents models durant el temps.


Ho deixo aquí en aquesta entrada! Finalitzo amb un video que no explica tot el que m'ha agradaia de la família però on sí que apareixen moltes paraules claus i pròpies d'aquest terma. Fins a la següent!


7

sábado, 4 de mayo de 2013

NO ÉS TAN FÀCIL CREAR UNA CANÇÓ,...


    Les setmanes passen i passen i nosaltres avancem poc a poc. Ens donarà temps a fer-ho i acabar-ho tot?

    Recordeu l’estancada que us vaig comentar en l’entrada anterior? En la que teníem problemes per retallar la base d’una cançó? Doncs la vam solucionar, seleccionat únicament una part de la base, sense agafar dos parts i intentar ajuntar-les. D’aquesta manera el problema quedava resolt. Vam acabar de crear la lletra de la cançó i la veritat que és una de les millors. La base és la següent: 





    En la classe que vam fer a Santa Maria vam parlar dels materials que usaríem per als diferents monstres que tenim. Sorgiren alguns com són esponges, teles de diferents colors, formes fetes amb filferro o amb paper matxé, mitjons, mocadors, etc. A partir d’aquell dia tots els monstres van quedar dissenyats, encara que no eren fixos ni teníem tots els materials clars, almenys teníem una visió general de com seria cada monstre.

    El pròxim dia que vam quedar decidir crear la cançó de la entrada del món dels monstres, en la que tenim la intenció de fer cantar els tres monstres “bons” i les dues nenes. Felisa va proposar la cinquena simfonia de Beethoven. Ens va parèixer bé però la cançó era massa ràpida. Així que vam cercar una que fos més lenta. Perfecte! Vam trobar una que només era piano. Ens va agradar i vam crear la cançó en base a aquesta música. Així doncs, una tarda vam quedar la meitat del grup per crear la cançó que ja estava començada, però en arribar a una part de la cançó ens vam bloquejar altra vegada. Havia un tros de música massa ràpida i no trobàvem la lletra perfecta per a que quedi bé. En desesperar-nos ho vam deixar fins a parlar amb la resta del grup.

    El curiós és que quan van escoltar la música, dues components del grup que no estaven el dia anterior van acabar de crear aquell tros amb una simple paraula. És clar, no fa falta que el ritme tingui paraula per paraula, sinó que amb una simple paraula es podia fer el ritme de la cançó. Com us podeu imaginar, les que havíem estat trencant-nos el cap el dia anterior ens vam quedar bocabadades, sorpreses, però també, satisfetes. A continuació deixo la base de piano que vam trobar:





    Aquell mateix dia vam crear una cançó més: la del gos que es decideix a ajudar buscar el sol amb el seu olfacte i que comença a parlar dins el món dels monstres. Bé, aquesta cançó ens va encantar a totes i estam segures que serà la preferida per als nens. Es tractava d’una música swing molt moguda, per la qual cosa vam decidir fer una petita coreografia en la que entre els nens i els monstres fèiem moviments semblants als instruments que s’escoltaven en la música. Encara teníem que treballar més aquesta part del ball, però també havíem pensat en fer instruments de cartró que acompanyarien els monstres “bons” al ritme de la música. La base és la següent:





    I arribem a la cançó final! Com que teníem varis ordinadors vam estar buscant diferents cançons per composar la lletra. En veure que no arribàvem a un acord, vam fer una llista de diferents propostes que vam anar votant entre totes. La base guanyadora va ser la de ABBA, Dancing Queen. Seleccionada!

    Al dia següent vam fer la lletra: basada en com tornàvem el sol al seu lloc. La cançó anirà acompanyada d’una coreografia. Ens posarem en fila i ens passarem el Sol, de manera que tots el toquem. Es suposa que m’aixecaran a mi per penjar el Sol al seu lloc. Els hi he dit que en pujarà estic molt insegura i que cada vegada que ho fèiem casi em caic. Na Maria va proposar que fonies els peus de les meves amigues en comptes de que elles em fiquen les mans per a que jo pugui trepitjant-les. La veritat que aquest aspecte encara no el tenim clar. Esperem que amb els dies millori o, almenys, trobem millors solucions. A continuació podeu escoltar la base seleccionada: 






    A la classe d’aquella setmana per la tarda va sorgir la disfressa d’un dels monstres “dolents”, el de la Nerea. Ella havia dut dues camisetes amb màniga llarga i molt amples. La Anabel li va proposar que es fiques i que l’altra la uses de calçons, i així ho va fer: un monstre redó. Només teníem que unir les dues parts de les camisetes. A la que estava en la part superior li vam ficar filferro per aparentar que el monstre era molt més gord. La idea va ser un èxit. Aquell monstre ja gairebé estava fet.  


    Aquell mateix dia vam dibuixar i retallar amb cartró herbes, flors, l’arbre i un núvol. A continuació na Carmen (la mestra d’aquesta assignatura, juntament amb en Toni) ens va donar amablement una cola i la de idea de forrar amb aquesta totes les peces que havíem creat, amb la intenció de fer-les més rígides i dures. Ho vam provar amb el arbre fent-li relleu amb el periòdic i també amb les flors: el resultat també va ser un èxit.

    Al dia següent teníem que assajar amb el Toni per primera vegada. Faltaven tres components del grup però ho vam fer. El resultat va ser un desastre. És clar, ens havíem dedicat a crear les lletres, dissenyar el vestuari i l’escenari i mai havíem assajat. El Toni ens va dir que encara ens faltava molta feina per fer-ho bé, que canviéssim la cançó de Beethoven per una orquestra i que havíem d’incloure una cançó més per al final.

    Bé. Que hem d’assajar una mica més, em pareix obvi. La proposta que hem de canviar la cançó de Beethoven és acceptable. Però crear ara una cançó nova, després del que ens va costar fer i elegir la base de la que nosaltres consideràvem “última”? La veritat que la situació era una mica estressant. Toca pensar altra vegada, com seguir cap endavant...


                CONTINUARÀ…