Comencem un nou curs, noves assignatures, nous professors,
nous horaris, nou edifici, etc. Però al mateix temps, de forma paral·lela
apareixen noves idees, nous pensaments, nous conceptes, i, sobretot, nous
aprenentatges.
En aquesta entrada especificarem i ens centrarem
en l’assignatura de Psicologia de la Educació. Abans de començar, què és la psicologia de la
educació? Doncs es tracta de “la ciència que estudia els processos psicològics,
el comportament humà i el procés d’ensenyament-aprenentatge en l’àmbit de l’educació”
(definició realitzada en classe amb les meves companyes i amb l’ajuda de la
nostra professora d’aquesta matèria).
Sincerament la concepció que tenia en la meva ment
estava més guiada cap el comportament humà en l’àmbit de la educació. Al principi
em va sorprendre que estigui inclòs el procés d’ensenyament-aprenentatge. Encara
que té molta lògica, ja que aquest procés es veu influenciat segons els processos
psicològics de cada individu. I com tots sabem, tots som diferents.
La veritat és que fins ara, el que més m’ha
agradat d’aquesta assignatura és el seu objectiu de resoldre problemes
educatius i crear situacions i intervencions educatives. Unes intervencions adequades, que beneficien
els infants.
Ja l’any passat vam canviar la nostra concepció de
la educació, la nostra manera d’aprendre i, sobretot, d’ensenyar. Ja vam passar
de pàgina. La pàgina que considerava el mestre com un “sabelo todo”, la
memorització i la repetició eren essencials. Tot això eren les teories psicoeducatives
tradicionals. El que no vam aprendre l’any passat són les altres teories que
existeixen: el conductisme i les orientacions cognitiva, ecològica i psicosocial.
·
Conductisme: es tracta d’una orientació que naix amb Watson,
on l’ambient extern actua com a factor principal de la conducta humana davant
la percepció d’un estímul. Com també cal destacar la gran influencia que te en
les seves aplicacions, podent modificar o controlar els comportaments dels
humans. En la següent entrada parlarem en profunditat d’aquesta orientació.
Existeixen el condicionament clàssic, el operant i l’aprenentatge per
observació.
Aquesta orientació és la que més m’ha sorprès. Mai
havia pensat que poguéssim trobar el conductisme en el nostre dia a dia, en les ciutats, en les tendes, en els mercats, en la televisió, etc. Era conscient
que el mercat jugava amb la ment de les persones i, en especial, als seus
clients, però no havia pensat en aquesta manera tant eficaç. Es tracta d’una
llarg procés que sol tenir els resultats desitjats. Per fer entendre millor
aquesta orientació farem un exemple: a una persona que no li agradi menjar tomates,
podem fer-li una ensalada incloent cada dia, o cada vegada que féssim l’ensalada,
un tros petit. A la llarga, la persona es veurà menjant tots els
dies tomates i no s’ha adonat compte.
- Orientació cognitiva: oposada al conductisme, consideren que “la conducta està causada per l’adquisició del coneixement, que és el procés mental que consisteix a establir relacions entre els diferents estímuls de l’ambient” (Mercè Cristina, 2000). Entre les seves idees més importants, trobem la de tenir en compte les diferències entre els individus, considerant-lo com el responsable del seu aprenentatge. Dels autors més destacats trobem a Piaget, Vigotski, Ausbel, Bruner, entre d’altres.
He de dir que soc bastant jove, he nascut l’any 1993.
Dic això perquè sempre he pensat que les pedagogies innovadores que estem veient en l’educació
actualment són noves. Doncs amb aquesta assignatura he vist que anava mal
encaminada i estava equivocada. Ja que això que ara considerem com a bàsic i
obvi, és a dir, tenir en compte que tots els infants són diferents i els seus
processos d’aprenentatge també, ja existia feia molt d’anys. En aquest cas, la
orientació cognitiva va aparèixer sobre l’any 1989 amb en Pozo. És una pena que
les persones en resulta molt fàcil equivocar-nos i tan difícil fer les coses
correctes.
Bé, el que volia dir d’aquesta orientació, és que la
mediació cultural de Vigotski és la que més m’agrada ja que sempre he pensat
que el grup social i cultural on vivim és primordial per a la nostra educació,
utilitzant de les “eines materials i mentals que li són pròpies” (Mercè
Cristina, 2000). La raó per la qual penso d’aquesta manera és que ho he viscut
i he pogut veure la influencia que tenen des de ben petita, ho explicarà una
mica més. Jo som del Marroc i vaig venir aquí just quan havia complert 6 anys.
Amb tan sols en aquesta edat em vaig en una gran varietat d’aspectes que no
estan relacionades amb la llengua, ja que d’aquesta última ni recordo haver-me
donat compte del canvi. Em refereixo a les maneres que ensenyaven
els professors, la manera de jugar i pensar dels companys. Al Marroc recordo
que escrivíem diverses vegades l’abecedari, els companys no parlàvem a classe,
només a fora de l’escola, no fèiem gaire dibuixos, el material de la classe era
molt escàs, tot el que teníem era el que dúiem els alumnes, etc. A Eivissa, per
exemple, passàvem el dia fent dibuixos, anàvem al racó de contes i la
professora ens contava un conte, tots comentàvem el que havíem entès, etc.
Recordo que sempre pensava que els nens d’aquí eren molt infantils, no entenc
com podia pensar allò tinguent 6 anys. Supòs que serà perquè les possibilitats de
joc al meu país eren poques. Sincerament no sé quina era la causa d’aquella
idea.
·
Orientació ecològica: es tracta de la teoria de Brofenbrenner.
Aquesta teoria en assenyala la importància d’una sèrie de sistemes que envolten
el nen i la interacció entre aquests dos.
D’aquesta orientació, he de dir que m’ha quedat
gravada en la ment durant el curs passat. Els principals sistemes que envolten el nen
determinen el tipus de vida que tindrà. És a dir, posant-me a mi com a exemple,
si jo m’hagués quedat a viure al Marroc, no hagués tingut la mateixa vida. Encara
que la meva família seria la mateixa, tots els altres elements del microsistema
hauríen set diferents: escoleta, amics, companys, mestre, etc. El mateix passa
amb el macrosistema i el ecosistema. Per tant, jo segurament pensaria d’una
altra manera, la meva educació hagués set molt diferent, m’ha agradarien altres
coses, etc. Es tracta d’una sèrie d’aspectes que serien tant diferents que si els comparéssim
pareixerien dues persones completament diferents. Tot això ho comento perquè
sempre penso: “com hagués set la meva vida si m’hagués quedat a viure al
Marroc?”.
·
Orientació psicosocial: basada en l’autoconeixement de l’alumne,
cosa que millora i permet l’autonomia.
Per a viure de forma tranquil·la una de les coses
que necessitem en aquesta vida és ser autònoms. Autònoms per menjar, caminar,
beure, mirar, entre moltes altres accions. Però el més important és la
necessitat de ser-ho per pensar i saber actuar de forma adequada. Es
tracta d’una autonomia que ens permet no dependre ni esperar res de ningú. És
molt important el fet d’ensenyar aquesta habilitat des de ben petits.
Per acabar, vull dir que en les escoles hem de
oblidar la memorització i els aprenentatges conceptuals. Ens hem de centrar en
transmetre als nostres l’afecte que necessiten, en les seves emocions i les
relacions que establim amb ells. Això no significa que no els hem d’ensenyar,
tot el contrari. Però els hi hem d’ensenyar d’una manera que mantinguem el seu interès,
gust i curiositat natural, ja que “no tiene sentido dar respuestas a quienes no
se han planteado la pregunta”( José M.Esteve). No hem de tenir por a res ja que
“se aprende a ser profesor por ensayo y por error”(José M.Esteve).
Així doncs, hem d’anar a la nostra aula conscients
que la mateixa manera en la que ensenyarem als infants una gran varietat de
coses, ells faran el mateix amb nosaltres, sens que es donin compte. Entrem en
el món de la infància, al món de la innocència, un món on predominen la
sinceritat, la alegria però també la por. Una por que sol ser provocada per la
inseguretat. Una inseguretat que sol ser provocada per problemes, etc. Una inseguretat amb la que hem de lluitar.
Anem a estimar als nostres infants, de la mateixa
manera que ells ens estimen a nosaltres. Anem a transmetre’ls un món de
felicitat ple d’aprenentatges. Només d’aquesta manera evitarem el sentiment de
soledat, buidor i manca d’amor” (Carles Paraellada Enrich, 2002).
