L’aprenentatge. Un concepte que l’utilitzem amb molta freqüència en el
nostre dia a dia. Un concepte que la majoria de nosaltres relacionem amb
escola, mestre, alumne, etc. Però això
que significa? Que un nen no pot aprendre si no està a l’escola o no té un
adult/mestre al costat?
Al llarg de la història de la nostra humanitat han aparegut diverses
teories que han intentat explicar com o com s’hauria de generar l’aprenentatge.
En la següent entrada esmentarem una sèrie d’aspectes del conductistes, dels
cognitius i acabarem amb una pinzellada del famós constructivisme que està tant
de moda.
Per una banda, els conductistes consideren que les conductes dels infants,
i les persones en general, poden ser controlades, manipulades, etc. Com a
conseqüència l’aprenentatge també es pot controlar: els nens aprenen només el
que nosaltres els hi ensenyem.
Així doncs, el conductisme és una estratègia que ens envolta en la nostra
Sociedad. En alguns aspectes ens donam compte, en altres no tant. De la mateixa
manera que ens agrada calmar els nens amb una xuxe quan es queixen del que no
els hi agrada, els polítics i tots els que estan a dalt (política i
econòmicament) ens fan callar i calmar amb aspectes que ens agraden. El mateix
gust que tenen els infants per la xuxe el tenim nosaltres per els cotxes,
cases, mòbils, etc. Ens present i inclús en regalen tot el que saben que ens
agrada.
No sé si m’explico. Concretem més en l’exemple. Un nen no vol anar-se’n a
la seva casa, es vol quedar a casa del seu amic. Els pares tenen presa i se
l’han de endur. De forma molt precipitada li prometen que si els hi fa cas, li
compraran una bossa de llaminadures. El nen riu de forma victoriosa i cedeix
als pares. Els pares també canten victòria veient en com han pogut aconseguir
que el seu fill els faci cas, sense gaire esforç.
Tot això que significa? Quina relació té el tenir que anar a casa amb les
llaminadures. Perquè no volem perdre una mica més de temps per fer-li entendre
al nen que ha d’anar-se a la seva casa, perquè els pares han d’anar al
supermercat i els pares del seu amic volen dormir? Perquè no aprofitem aquesta
situació per fer-li al nen imaginar-se i comprendre la molèstia que estava
causant en aquell moment? I perquè..? I perquè..?
Doncs perquè ens agrada tot el que es ràpid i sense esforç. Ens importa
només el ara. En el futur ja ens apanyarem i del passat no en volem saber res.
Les conseqüències de la situació anterior seran a la llarga força
negatives. El nen sap que si actua d’una manera determinada i insisteix els
pares li faran cas i li donaran el que vol. Què passarà quan sigui una mica més
major i demani altres aspectes que no totes les famílies es poden
permetre?
Seguint en el marc dels conductistes, m’agradaria destacar l’aprenentatge
vicari que proposa en Bandura. Considera que els infants aprenen mitjançant
l’observació i la imitació. SÍ! Gran part dels aprenentatges que adquireixen
els petits és per les seves acurades observacions i les imitacions que realitzen
a continuació de l’observació. He d’incloure que hem de tenir molt en compte
aquest aspecte ja que als nens no se’l hi escapa res! Tot el que veuen ho volen
probar, o volen fer tot.
En aquesta cas, m’agradaria concretar en la gran influència que tenen les
conductes dels pares sobre els fills. Imaginem-nos una situació en la que una
parella té un fill i una filla. Es tracta d’una família on els pares a vegades
es duen bé però es barallen amb molta freqüència, en la que la mare quasi
sempre es veu somissa als pare. Ell té la paraula en tots els aspectes a casa.
No respecta el que li diu la dona i sempre es burla d’ella. Què faran els fills
en el moment d’anar a l’escola o viure en societat en general? Potser els dos
actuïn igual que el pare o els dos com la mare. Potser un com la mare i l’altre
com el pare o viceversa. En molts de casos, les nenes actuen com la mare i els
nens com el pare. Entre altres causes perquè s’identifiquen per el gènere.
Sigui com sigui, seria molt difícil que els fills sàpiguen actuar d’una
altra manera més justa ja que no la coneixen. No coneixen altres maneres
d’actuar, només la que veuen a l’àmbit familiar. Pensen que en la vida privada
així s’ha d’actuar, que és lo normal.
En aspectes més generals. Com podem conèixer o fer alguna cosa si mai l’hem
vist? Per a ells qualsevol altre forma d’actuar seria nova. Potser els hi
agradarà més o potser menys. Potser els hi resultarà l’adequada i pot ser no.
Això ja dependrà de cada nen.
Per altra banda, trobem els cognitius. Una corrent de pensament encapçalada
per Piaget seguit de Vygotsky, Ausubel i Bruner.
Per començar, per a Piaget per
adquirir un coneixement hem d’haver realitzar dos processos: organitzar la
informació rebuda i adaptar-la mitjançant la seva assimilació i acomodació. Com
a conseqüència arribem a un equilibri entre els nostres coneixements nous i els
previs. A més, d’aquests últims partirem per a aprendre de nous.
Tal com aquest autor indica hem d’anar molt en compte en no causar el que
ell anomena “dissonància cognitiva”, és a dir, una nul·la relació entre els
aprenentatges del nen. Voldria comentar el meu cas i la “dissonància cognitiva”
que vaig patir. Com tots sabem a les escoles els coneixement estan fragmentats,
massa fragmentats: llengua, matemàtiques, música, història, etc. Tots això va
aconseguir que als 11 o 12 anys (la veritat que no m’en recordo bé de la edat,
va ser al inici de la ESO) penses que cada assignatura era independent i que no
tenia res a veure amb les altres. Així doncs, per a mi, la història de música
era una cosa i la de ciències era una altra. El dia en que les vaig començar a
relacionar va ser a finals de 2n de la ESO o inclús a inici de 3r de la ESO. El
cas és que mentre estudiàvem música el professor va comentar com algunes
guerres d’èpoques anteriors van influir en la música d’aleshores i com algunes
corrents de la música tenien els mateixos noms que altres de la història de la
humanitat. Doncs aquell dia no us imagineu els conflictes cognitius que vaig
tenir. Em va costar molt poder arribar a la conclusió que tot estava
relacionat, que tot eren parts d’una mateixa bola. Que la història era la
mateixa, només que a música es centraven en els músics, a biologia en els
científics, etc. Bé, doncs això no hauria de passar. Des d’un principi ens
haurien d’haver guiat per a que relacionen les coses. No només això sinó també
relacionar-les directament i no fer-ho tot tant fragmentat.
Altre aspecte que m’agradaria comentar de Piaget és el egocentrisme present
en els infants. Aquí vull dir sí els infants fins que no aprenen el contrari
són egocèntrics. Però això que vol dir? Que nosaltres no ho som? L’única
diferència que hi ha entre l’egocentrisme dels infants i el dels adults és que
els majors la controlen i els infants no. La gran majoria dels adults segueixen
sent egocèntrics, però de forma més controlada i dissimulada. Quantes persones
hem conegut que pensen que la seva opinió és la més acertada i les demés no
tenen sentit? Quantes persones hem conegut que consideren que els seus
pensaments i desitjos estan per damunt del demés? Si no fos així perquè hi ha
tantes guerres i conflictes?
Deixant de banda aquest tema, voldria continuar amb en Vygotsky. Per una
banda parla de la importància de la interacció social. Tot ens influeix. Tant
en els aspectes que ens donem compte com no. Als infants els hi passa el
mateix. Tot això està relacionat amb l’aprenentatge vicari que he comentat
anteriorment. Tot el que els infants observen els influeix, i la gran majoria
d’ells acaben imitant el que han observat. Bé, aquest autor indica que el nen
aprèn gràcies a les interaccions socials que realitza: amb la família, a
l’escola, amb els seus amics, etc. En aquest sentit no li falta raó. Sense les
interaccions amb els demés ens limitaríem al que veiem, al que pensem, als que
feim, etc. No podríem aprendre de la resta, ni contrastar idees o opinions. No
podríem detectar els nostres errors i molt menys corregir-los.
Per altra banda en Vygostky ens parla de les Zones de desenvolupament del
nen: la actual(engloba tot el que nen sap), la pròxima (engloba tot el que sap
fer un infant amb ajudants competents) i la potencial (es refereix al punt de
coneixement i aprenentatge que pot arribar un infant determinat). El nostre
objectiu ha de ser el d’arribar al potencial de cada nen però sense presses i
amb les ajudes, estratègies i intervencions individualitzades adequades per a
cada infant. Hem de tenir en compte que el potencial sempre varia, ja que en el
moment que l’infant aprèn un aprenentatge determinat deixa de considerar-se en
la ZDPotencial i s’incorpora a la ZDA (zona de desenvolupament actual).
El tercer autor cognitiu que comentaré és en Ausubel. Per a aquest si
l’alumne no està motivat ni interessat no aprendrà. És a dir, que l’avorriment
i el desinterès dificulten greument l’aprenentatge. Així divideix
l’aprenentatge en significatiu, memorístic, receptiu i per descobriment. D’aquí
podem extraure que es podria aconseguir un aprenentatge bon consolidat tindria
que ser significatiu per a nosaltres, sobretot si li l’hem conegut i descobert
pel nostre propi compte o amb les ajudes i suports necessaris.
Ara vull explicar l’exemple que sempre repeteix però que és un clar exemple
de l’aprenentatge memorístic i el significatiu.
La biologia, una de les assignatures que m’ha costat molt tirar cap
endavant, la veia molt abstracta. Em tenia que imaginar molts aspectes. Em
tenia que aprendre molts de noms que bàsicament memoritzava perquè el dibuix no
era suficient per a que jo interioritzes i assimilés tot el que tenia davant
meu. He de confessar que la meva etapa de la ESO, en contrast amb la primària,
es va caracteritzar per bloqueigs d’aquest estil. Era incapaç de adaptar-me a
aquella manera d’aprendre. Perquè ja no podíem sortir al pati? mirar amb els
propis ulls, tocar, experimentar, aprendre, etc. Tot això m’ajudaria a
l’examen. Però no va ser així. El que havíem de fer era mirar el llibre amb una
sèrie de dibuixos i textos, com per exemple les parts d’una cèl·lula i les seves
funcions. A banda del llibre, també estava la professora davant nostre
dibuixant-nos el mateix dibuix de la cèl·lula i intentant explicar les
funcions. Jo no podia. Encara que comprengués el que la professora intentava
explicar i entenia tot el que ficava al llibre, sabia que no era capaç de en
recordar-me’n.
Va ser així com vaig fer com tots els meus companys: memoritzar, vomitar-ho
a l’examen i just després de l’examen formatar la nostra memòria. I el resultat
és aquest: no se res de biologia en general. Els pocs coneixements que tinc són
de tots els projectes que vam fer a primària. En canvi de la ESO puc dir que
vaig aprendre una cosa: el funcionament del cor.
Sí. Va ser una classe en la que vam haver de dur un cor d’ovella o de porc
per aprendre com s’infiltrava la sang i com la expulsava al cor a través de les
venes que l’enrodaven. Aquell dia sí que vaig aprendre! Aquell aprenentatge sí
que era significatiu per a mi! De fet, encara me’n recordo. Se com funciona el cor
gràcies a aquella classe única. És a dir, dels quatre anys de la ESO, és l´únic
aprenentatge que he pogut mantenir. Això és una bona prova per demostrar com el
nostre sistema educatiu li falta camí per ser l’adequat.
El següent video reflecteix molt bé el que vull dir.
El següent video reflecteix molt bé el que vull dir.
Arribem ja a l’últim cognitiu a comentar: Bruner. Per ell els nens per
aprendre duen a terme una sèrie de tàctiques ben similar al mètode que usen els
científics: plantegen el problema, realitzen hipòtesis, deduccions, corregeixen,
si és necessari, els errors, verifiquen tot lo analitzat i finalment la ho
publiquen, que en aquest cas els nens el que solen fer és comentar
orgullosament als pares les conclusions finals.
Perquè nosaltres els interrompem? Els nens es veuen obligats a estar hores
en una escola, en una zona delimitada, en la que en molts de casos desperdicien
el temps. Sempre pensem que els infants ens necessiten per aprendre. És veritat
que els ajudem a entendre molts d’aspectes però això no vol dir que només
aprenguin amb la nostra intervenció.
I aquí vull explicar una altra experiència viscuda, però en la que el
protagonista és el meu germà. Aquest, de petit, (ja que de gran tot li va anar
molt millor) no li anava gairebé l’escola. Feia hores particulars per poder
aprovar les assignatures. Però al mateix temps era amant de la ciència. Llegia,
als pocs anys que tenia, una gran quantitat de llibres sobre la ciència. Sortia
al camp i agafa qualsevol cosa, la mirava, l’obria, volia saber com funcionava,
etc. Bé doncs, als 11 anys feia experiments que mai de nosaltres (dels meus
germans) haguéssim pogut fer. De fet per els experiments que realitzava van haver
dues mini explotacions a casa, i dic minis per que van ser una tonteria. Però
el curiós és com va poder fer allò en aquella edat i que ara ja ni se’n recorda
de quin procés va dur a terme? El mètode que usava era clarament científic.
Altre aspecte que en Bruner considera important és la representació del que
s’aprèn, ja que t’ajuda a reflexionar sobre el que has fet i sobretot si ho has
après bé o només era un pressentiment. Ens passa els mateix als adults, sempre
pensem que entén algun aspecte però quan l’hem d’explicar, tant en escrit o de
forma oral, ens costa més: símbol de que alguna cosa falla.
L’últim punt a comentar de Bruner és el currículum en espiral que proposa.
Es tracta d’una estratègia en la que tots els coneixement es troben relacions.
Així és com ha de ser. Aprenem sempre coses noves, però mai hem d’oblidar els
coneixements previs que tenim, sinó tot deixarà de tenir i sentit. La vista des
de la torre és molt bonica però si no conservem la base i les parts se’ns pot
derrumbar i quedar-nos sense res. El mateix passa amb els coneixements i els
aprenentatges: és ideal ampliar els nostres coneixement però la base és essencial.
En conclusió, vull acabar dient que mentre ens deixem endur per la
facilitat i la comoditat mai arribarem a cap lloc. Ens agrada que ens donin tot
fet. No ens agrada esforçar-nos. Per això, fins ara, la majoria dels professors
han aplicat les mateixes estratègies per ensenyar diversos coneixements als
infants (llibres, fitxes, quaderns, etc.). No volem parar-nos a pensar sobre el
que feim. Pensem que “Si els professors que han estat fins els hi ha anat bé
amb les estratègies que han usat a nosaltres també”.
Altres professors intenten canviar. Es documenten. Els hi crida l’atenció
un autor. A continuació apliquen pas per pas tot el que ha dit als infants. Com
actuen amb els infants? Com robots, com màquines i amb por a l'error i els canvis. Arriba un moment que aquests
mestres no saben per què fan les coses, no saben amb quin objectiu ni amb
quines finalitats ho fan. Pareix com si els científics i pedagogs no fossin
persones, no hem d’oblidar que també s’equivoquen.
I ara estam amb el constructivisme. Tots defensant aquesta corrent. A la
llarga sabem quines repercussions pot tenir? No hem d’oblidar que la manera
tradicional d’ensenyar fins ara ha set prestigiada en els seus temps. El mateix
ens pot estar passant ara. Estem prestigiant el constructivisme! Qui sap si de
aquí a uns quants d’anys sigui substituïda, criticada o inclús seguida. Això no li lleva tots els beneficis i millores que està causant als alumnes. En relació adjunto el següent video.
video
En definitiva, hem de crear i dissenyar la nostra manera de ensenyar.
Adaptar-nos a cada un dels nostres infants, proporcionant-li les ajudes i
suports necessaris. Ens hem d’oblidar del fet que aprendre només es tracta de
saber sumar, restar, llegir o saber com és una abella. Aprendre no és només
això. Si volem crear infants competents, que sàpiguen enfrontar-se a la
societat en general hem de ensenyar-lis molts altres aspectes que els esmentats.
Cal ensenyar-lis a cuinar, que aprenguin el funcionament de l’aigua i
l’electricitat de la seva casa i algunes solucions dels problemes amb que ens
troben en la vida quotidiana, i sobre tot aprendre valors, a que siguin justos,
que respectin els demés però també a ells mateixos, que no jutjin les persones
per el seu físic, que siguin solidaris i empàtics, ja que per a mi són els
pilars bàsics per a una bona educació. Per acabar adjunto un video d'un professor japonès. Aquest video el vam veure a Educació Inclusiva. Representa per a mi el que és una bona i vertadera educació.
